Miquel Rayó

Bona pregunta. No sé si ja he escrit aquí sobre la meva relació, diguem-ne, “ornitològico-literària” amb el salobrar de Campos. No tenc en la memòria tot el que vaig apuntant en aquest espai virtual. Puc dir, però, que en efecte tenc una llarga i vella tirada cap a la seva meravella naturalística i estètica, a banda d’uns anys de directa implicació en la intensa feina col.lectiva al GOB per tractar d’aconseguir la preservació de la zona. Avui només vull esmentar diferents treballs meus que s’hi han referit, tant en la meva faceta de naturalista aficionat com d’escriptor. Aquí els teniu, deixant de banda nombrosos articles de premsa i d’altres escrits sobre el tema que no tenc recollits.

L’any 1975, un treball meu, titulat L’avifauna del Salobrar de Campos, va ser finalista del premi Francesc Tallades de recerca convocat a Campos.

L’any 1987, em concediren el premi Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil i juvenil, convocat per La Galera, que n’edità l’original: Les ales roges. L’acció d’aquest relat es desenvolupa precisament en el Salobrar de Campos.

L’any 2004, i amb precioses fotografies d’en Pere Garcias, vàrem publicar a Di7 edicions el llibre Les basses tranquil.les d’Es Salobrar.

L’any 2015, el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) em va demanar un pròleg per a la publicació Petita guia d’aucells del Salobrar. El vaig titular “On el silenci és presència”.

Ara, l’any 2024, tenc la sort de poder publicar el meu personal Quadern de Camp. Haikus del salobrar, fins i tot amb alguns dibuixos meus del lloc i fets en el lloc. Com ja haureu endevinat, el dibuix adjunt és un dels que l’editor ha inclòs en el llibre.

Com sempre, només puc fer una cosa: donar les gràcies per haver pogut tengut aquestes oportunitats, i també agrair la col.laboració de totes les persones gràcies a la col.laboració de les quals tot l’anterior ha estat possible. Es veu que ha arribat el temps de fer memòria i de trobar en ella la raó d’algunes coses.

Avui he rebut, de la mà de l’editor Toni Xumet, d’El Gall Editor (de Pollença), els primers exemplars del meu més recent llibre: Quadern de camp. Haikus del salobrar. Estic tan il.lusionat com atemorit. Sempre, sempre, almenys per a mi, la publicació d’un llibre nou me causa inquietud, i fa créixer en la meva imaginació moltes preguntes: serà prou bo?, tendrà interès?, el que he escrit paga la pena?, hi haurà lectors, lectores?, i una dotzena més. Aquest nou llibre, el meu cinquè poemari!, té l’origen en un quadern en blanc que em va obsequiar l’editorial Di7 fa molt de temps, i que, poc a poc vaig anar omplint d’impressions viscudes en el salobrar de Campos, en les moltes visites que hi feia i que encara hi faig. Aquestes impressions les literaturitzava en la forma del haiku japonès. Tot un repte. El procés, llarg, doncs, molt llarg, ha estat intens, també. No es fa debades el camí poètic per la senda del haiku. Hi ha molts de riscos i alguns descobriments. Els lectors, als quals don les gràcies anticipades, hauran d’avaluar-ne el resultat. El primer haiku d’aquest recull (i que no he volgut editar) el vaig escriure dia 31 de maig de 1999. El darrer, dia 18 de maig de 2013. Calculau, doncs, el temps que he tardat en aconseguit-ne l’edició. Del més de cent haikus escrits, n’he triat només una setantena. El quadern de Di7 encara té moltes de pàgines buides, que no sé si ompliré mai. Ho consider feina acabada, i cal passar a una altra cosa, i així ho faré o tractaré de fer-ho. He dit que en aquesta novetat literària hi ha un atreviment. És vera: l’editor hi ha volgut incloure alguns apunts meus dibuixats en el propi salobrar, dret en el camí, llàpis o retolador en mà, envoltat d’aucells i de barrelles. Així que textos i apunts comparteixen pàgines i provénen d’un mateix impuls: l’observació de la Naturalesa. Crec que el llibre ha quedat molt bé. La col.lecció on apareix, Trucs i baldufes, és de les millors en aquest gènere, aquí i en la nostra llengua, amb ressò a tot l’àmbit lingüístic. Ara em correspon donar les gràcies una vegada més, i esperar la sort de tenir qualque lector generós, que ho entengui i que en gaudeixi.

Per aprofitar el revers d’un paper Arches usat de 30×40 aproximadament. Un dia amb niguls, no massa clar…

I també aquest paisatge (segurament inspirat en les terres peninsulars que hom travessa quan fa el Camí de Sant Jaume, les Castelles, Extremadura, Andalusia, llocs que estim i que m’agraden…). Paper Arches nou, de les mateixes qualitats de gra i grams, i d’uns 14×30 cm.

Sobre una fotografia anònima d’una zona humida. Té uns 19×19 cm., i està pintada sobre un paper Arches nou de 300 gr, i de gra gros.

Ahir no donava un cèntim per aquesta aquarel.la. No obstant, avui dematí hi he treballat una estona, i pens que he pogut salvar-la. Té uns 27×37 cm., aproximadament, i l’he fet sobre paper Arches de 300 grams, i de gra fi, ja usat.

Variacions i més variacions. Si en fes una cada dia, d’aquarel.la, segur que en un parell d’anys me sortirien prou bé… Paciència: no tenc temps, ja, per a esperar tant. Aquest paisatge d’aiguamolls té 33×47 cm. aproximadament. Pintat sobre paper Arches reutilitzat.

Ha mort Víctor Uris. Tenia 66 anys. Ens en queda el record i la seva música gravada. Avui -i des d’ahir, quan sabérem la notícia- portarem el blues en l’ànima. I alguns dies més. Ahir vaig escoltar durant una estona música seva penjada en la xarxa. I avui he tret alguns dels discs seus de la meva discoteca per fer-ne una audició. Ell mateix me’n va regalar còpia en CD de dos que ja no es troben, de quan els seus inicis amb Harmònica Coixa Blues Band o amb Big Mama. I na Mar tenia, regalada pe’n Víctor, una harmònica Lee Oskar en A, a la qual vaig canviar la regleta i per això encara hi puc tocar de temps en temps. Bufar, més que tocar. Va ser precisament na Mar qui ens va posar en contacte. Sempre li he estat agraït per haver-ho fet. Vaig tocar ahir un poc damunt la versió de Roberta que podeu trobar a la xarxa. Va ser en Víctor qui em va recomanar les Marine Band de Luxe. Darrerament he comprat unes Seydel. Però, tant és: l’important és el tocador, no l’instrument. Ell era un grandíssim tocador. I popular. Franc, de vegades punyent en la ironïa fins a ser provocador de més d’una rialla. Després d’assistir a un concert seu (i dels seus companys de banda) l’assossec t’escampava els niguls del cap. Parlar amb ell, quan te’l trobaves pel carrer, era de riure segur i de conversa llarga. I no escatimava potents andanades d’opinions farcides de crític optimisme i de força. Un dia em va dir -ho devia dir a tothom- que quan es va posar definitivament la cadira de rodes al cul en lloc d’al cap, on la tenia, va sentir-se lliure a la fi de recances, lliure per ser qui era i qui havia de ser. Fa setmanes ens canviàrem uns uasaps. Els darrers. Gràcies infinites, bon amic, Víctor, pel regal de la teva música i del teu humor positiu!

Sense comentaris. Notícia de fa un dia. I ara, qui recompon el dany fet a la persona i als votants? Vegeu aquest article. I aquest. I no n’estan empegueits, els dignes representants de la dreta? Vegeu el que deia un notable acadèmic, opinador constitucionalista, intel.lectual encantat de conèixer-se:

“El reciente fracaso de la señora Oltra, que se ha visto obligada a salir de la política valenciana, según ella «para salvar la democracia», según el juez y la totalidad de la población por proteger a un pederasta en el que concurrían dos virtudes: ser su marido y abusar de una menor oficialmente protegida por la administración valenciana. La señora Oltra, que es progresista, cree que está por encima de la legislación (la cual es heteropatriarcal) y no tiene por qué obedecer las sentencias de los jueces (oscuramente controlados por la ultraderecha) en lo cual no hace sino seguir las instrucciones de las autoridades catalanas que comparten exactamente la misma opinión, aunque no necesariamente protejan a ningún pederasta de la familia. Todos respetamos la presunción de inocencia, pero es que fue ella misma la que nos invitó a no respetarla y bien fuerte que lo gritaba ante sus víctimas. / Esa escena final de Oltra hay que imaginarla con todos sus elementos ornamentales: el baile triunfal, las pintas de la señora y de su mano derecha, el tal Baldoví, bailando enfervorizados; su feroz defensa de la dimisión para cualquier otro que no sea ella y se haya visto imputado; en fin la evidente inmoralidad y escaso talento de la beneficiada por el poder son ornatos inolvidables de un importante socio socialista.”

Els paràgrafs anteriors són de Félix de Azúa (The Objective, Voto razonado”, 25/6/2022)). Un savi espanyol. Ho sap tot de tot. Opina de tot sempre i predica la veritat absoluta. Un demòcrata d’aquests que saben com s’ha de votar bé. No escatima cap ocasió d’amollar asenades ni per insultar o menystenir, i per dir-se que ell és la pera. Per descomptat, nacionalista espanyol, sense que se n’adoni. I masclista. El mateix opinador que opinava que Ada Colau només servia per despatxar en una peixateria. I la culpa sempre és dels altres. Ell sempre troba que els altres, sobretot les dones, no tenen intel.ligència suficient… En fi, un ideòleg “español, español, español” de manual o de caricatura. Per descomptat, constitucionalista, i catalanòfob. Un cromo. L’odi li vessa. N’escampa a cada frase, gairebé. En cada article, sempre que pot. Per què? No té altres dedicacions? Quins dimonis copen el seu cervell? Demanarà disculpes? No és prou persona. El mateix podríem dir del (patètic) Fernando Savater, i de tants d’altres opinadors dels mitjans de la dreta i del constitucionalisme. I no dic que no s’hagin d’investigar els casos on hi pot haver indicis de delicte. El que no es pot fer és donar crèdit a l’extrema dreta, i usar la justícia per fer política. I sobretot: les opinions dels “grans intel.lectuals” espanyols de la premsa de la Cort valen tant com les expressades en qualsevol taula de taverna de barri, quan la gent ja ha fet un parell de copes.

Quatre proves per passar l’estona, i tractar de fer mescles de pigments i temes. Les quatre sobre paper Arches (gra fi i gros, i de petit format).