Miquel Rayó

M’ha agradat, i m’ha interessat, l’entrevista que publica avui el digital vilaweb, l’entrevista a n’Antònia Vicens, autora que he descobert o que he apreciat millor des dels seus poemaris. No sé si llegiré la seva novel.la nova; segurament sí. Però, esperaré amb inquietud lectora el poemari que promet per a l’any que ve. Vet aquí una dona literària. A la fi. Després de tants d’anys i de tants de fulls escrits i de tants de papers publicats. Al seu moment m’agradà molt un llibre que va fer a mitges amb en Josep Maria Llompart. Es titulava Vocabulari privat. Els dos contaven records -si el meu no va equivocat- i impressions de la seva infantesa, del seu viure juvenil, a Santanyí, l’una, i a Ciutat, l’altre: dos mons oposats i confluents només en la literatura. Vicens deixarà rastre en la terra rogenca i eixuta que alhora estima i odia. Deixarà estela en les ones blauverdes que ha mirat amb encant i potser amb recança. Cal desxifrar-la, la literatura d’Antònia Vicens, abans que l’estela es fongui fns a l’oblit en la immensitat marina. M’ha agradat l’entrevista que li ha fet n’Esperança Camps Barber.

Els colors, els traços, el paper que es banya o s’eixuga, les taques que l’aigua hi fa i desfà, l’atzar dels signes… L’aquarel.la no em fa oblidar, no obstant la màgia de tot l’anterior, que aquest espai és l’espai d’un lector i, tal vegada, d’un escriptor o de qualcú que voldria ser-ho, i ser també les dues coses alhora. No m’ho hauria de fer oblidar! Escolt ara, tarda de setembre, la tarda del dia del meu 72è aniversari, Henry Purcell, una versió del King Arthur. Tenc un poema, ai!, encara inèdit dedicat a Purcell:

M’agrada escoltar Purcell els capvespres
llangorosos, quan cada raig de sol
és un fil ensucrat de cabell d’àngel,
quan sé que, a part o banda, les milanes
trespassen uns niguls de carabassa
i miolen al cel com desmaïades.
Llavors escric uns mots amb certa vessa,
apunts al dietari del novembre:

“M’agrada, en la tardor, escoltar Purcell.”

Així que em convé recuperar llocs en aquesta pàgina per als llibres. Almenys, per als llibres llegits. I aquests dies llegesc obres francament rellevants. Almenys, per a mi. No crec dir cap gran doi si deix escrit aquí que El naufragi del Chancellor és, potser, un dels millors, si no és el millor, relats de Jules Verne. Que sigui editat a la fi en català -magnífica traducció d’en Joan-Lluís Lluís- per una editorial mallorquina me sembla un miracle. I que la mateixa editorial, a més, també publiqui Dietaris 1990-2017. Una tria, de Mircea Cartarescu (o com s’escrigui aquest llinatge amb accents gràfics que no trob al meu teclat), dóna pistes sobre la real qualitat del treball i de l’ambició del projecte d’aquesta editorial: Lleonard Muntaner, editor. Bravíssim! Els dietaris són contundents, formen una obra literària major, admirable. La versió al català de Xavier Montoliu Pauli, un monument a la feina ben feta. Haurien de llegir-se, aquests dietaris, amb un llàpis a la mà. Podries posar-hi marques gairebé en cada pàgina. I per un altre costat, vet aquí que tenc pendent de lectura dos llibres del segell Quid Pro Quo (El Gall Editor) que prometen, i que també palesen ambició i intel.ligència del seu projecte editorial: una versió al català dels assajos de Ralph Waldo Emerson sobre la Naturalesa,  i un Diccionari d’éssers fantàstics, editat a cura de Joan Oriol i Giralt. El tema del darrer -un embolic ordenat de fragments de bestiaris, mitologia i fantasia- m’entusiasma. Dels escrits de n’Emerson en tenc a la nostra biblioteca la versió en castellà que edità, fa uns anys i també molt bé, Nórdica. M’agradarà trobar-los ara en la nostra llengua. Retrobar-los.

També d’ahir és aquest paisatge el cel del qual és fet només amb pinzell recte, i amb el paper sec. M’agrada la prova. La part del terreny, pla mig i pla proper, només és d’embalum, sense planificació. El paper és Arches, de 300 grams, de 27×37 cm.

Aquest paisatge albuferenc, d’aiguamoll, l’he pintat sobre un model de la gran mestra Idoia Lasagabaster. He variat els colors. He fet el que he pogut, però, la mestria de na Idoia és tanmateix inassolible. Esper que em perdoni l’atreviment. El paper és Saunders Waterford, de 300 grams, gra fi, 27×37 cm.

I en altres ocasions, tens un tros de paper, no saps què fer, i de cop et poses a posar-hi taques i a fer-hi retxes. Potser te queda un apunt de qualque bosc imaginari?

Es tracta d’una tira de 12×30 cm. aproximadament, i el paper podria ser un Arches ja usat a l’anvers.

Proves: llums, taques, humitats, traços…

Mateixos papers, mateixos temes i variants, semblants tècniques… Perquè, si no practiques, no aprens.

Dos paisatges d’ahir en papers Saunders Waterford i Arches. En la primera vaig fer la prova de banyar les dues cares, i en efecte la humitat es conserva més temps i així pots fer més feina amb ella, i el paisatge resulta més difòs. Interessant, doncs. L’altre paisatge és fet en l’Arches. Figura un temporal, un torb amb neu revoltada. Hi ha unes roques. Les mesures són semblants, fulls de 31×41 cm.

Continuar fent proves. Ahir una de llums (Saunders Waterford) i una platja (Arches).

Aquí tenim un exemple de com una aquarel.la pot tenir parts més interessants que altres, i és important acceptar-ho. Ahir vaig improvisar lliurement un paisatge (després de setmanes de seguir models proposats). El paper és Saunders Waterford (he d’acabar el bloc que vaig comprar fa unes setmanes), de gra fi, 300 grams, 31×41 cm. Això, l’original. Vos he inclòs una versió retallada. Crec que hi destaca el llum. Millora. Ja direu.

Agost acabat, i això vol dir que també ha acabat el repte aquarel.lístic proposat per Vicente García Fuentes. Cal donar-li les gràcies, perquè ens ha fet fer feina de valent. I encara que jo no he seguit les demostracions en directe ni he fet totes les pràctiques, sí que he fet una feinada. Ahir mateix, vaig pintar aquestes dues en Arches, gra gros i fi, en papers de 31×41 centímetres (cal descomptar les voreres de cinta per senyalar els marges). No acaben de ser satisfactòries, però han resultat una bona pràctica per a mi. Si més no, per comprendre defectes. Crec que he après molt, doncs. És com si hagués seguit un curs intensiu. Però, com sempre, la clau serà treballar, pintar, provar. Deixar-me de cursos i anar al carrer. Sortir de casa. Tastar el plein aire. O com s’escrigui.