Miquel Rayó

Ahir, mentre que baixava del puig de na Fàtima (Valldemossa) vaig estar a un no res de posar la mà sobre aquesta serp de garriga. Lliscava calmosament entre els regruixos de l’escorça d’aquest pi abatut per qualque temporal recent. Quina sort haver-la pogut veure. Poc a poc va refugiar-se en la part inferior de la soca, en qualque crui. De vegades, per no dir sempre, les caminades et regalen una sorpresa com aquesta. Ahir vaig veure corbs, voltors lleonats, ferrericos, pinsans, mèrleres, tudons… Per no dir res de la vegetació: els ullastres, els pins, les alzines, les arboceres, mates, càrritx, safrà bord… Les companyies habituals. Feia bon temps, amb niguls. Sense amenaces de pluja. Podies veure l’entorn muntanyenc de Pastoritx, i el pla de Ciutat, enfora.

Avui he anat a comprar papers i pigments per a l’aquarel.la (tot caríssim a Palma, si vols bon material). Com que volia paper gran, però, no he volgut fer la comanda per internet, no fos cosa que el paper vengués rebregat per mor del transport. He comprat un bloc de paper Hahnemühle de gra fi, he comprat dos blocs d’Arches (el de sempre, gra gros i gra fi) i he comprat Saunders Waterford en fulls de 56×76 cm., si no vaig errat. Els pigments: ultramarí francès, sèpia i verd oliva. No en tenien d’altres que necessit. Paciència. Bendix és molt limitat. Deixem-ho estar. He provat el primer paper que he dit, que és alemany: Hahnemühle. La dimensió és grossa: 36×48 cm. El paisatge és imaginat (i per descomptat no és molt mediterrani). Aquest paper m’agrada perquè és molt blanc. El coneixia de les classes amb Id`oia Lasagabaster i en Francesc Farré.

Potser massa clares. Les dues -dos paisatges o dos suggeriments de paisatge- en paper Arches de 300 grams, gra gros, i de 31×41 cm. Eren els dos darrers fulls que em quedaven. Demà, o no sé quan, hauré de fer una bona reposició de paper.

Ha mort Miquel Obiols. Mai no sé que puc dir en aquests casos. Improvís. No pot ser d’altra manera. El vaig conèixer quan jo començava a escriure i a publicar amb La Galera. Ell ja havia fet alguna cosa literària, i sobretot era el responsable d’interessantíssims programas infantils de la televisió espanyola, crec que de la segona cadena d’aleshores. Hi treballava en Pep Duran. Eren propostes d’una absoluta i novedosa creativitat, exemplars i pioners. Jo he parlat d’en Miquel Obiols en aquest web, tant en les píndoles sobre els autors que m’agraden com en la sèrie de ressenyes breus, també píndoles, d’obres que jo crec essencials de la literatura infantil i juvenil. Cercau-ho tot a les seccions 150 mots sobre… i 50 mots sobre… Afegesc que en un llibre encara inèdit meu titulat Sota un cel amb falzíes -ja en perlaré en un altre moment, d’això: és un projecte que voldria veure publicat qualque dia- també li dedic un dels textos: per comentar el seu llibre per a mi més trencador (al seu moment, si més no) i clàssic: El tigre de Mary Plexiglàs. Miquel Obiols era molt aficionat a l’obra gràfica, i tenia una rara habilitat per lligar relat i idees amb dibuixos. De vegades es va embarcar en projectes que, al meu parer, semblaven excessius, d’exagerada ambició editorial. Jo preferia els seus treballs primers, perquè obrien camins i convidaven a l’exploració creativa. Miquel Obiols és un dels meus referents, va ser-ho almenys en els anys que jo iniciava el meu sender d’escriptor per a infants i joves. Fa molt de temps. Miquel Obiols. Miquel.

M’encanten els paisatges de les zones humides, i m’agradaria saber-los reflectir en les aquarel.les. Avui he fet aquesta prova en paper Arches de 300 grams, i de gra gros, i havent ben mullat les dues cares del paper. Encara és evident que no domin la humitat. En aquest cas potser he començat a posar pigment massa prest, o l’he posat amb massa aigua al pinzell. He de practicar i practicar i practicar…

He aprofitat el cap de setmana per llegir Hierba, un còmic escarrufador de la il.lustradora coreana Keum Suk Gendry-Kim (si no m’equivoc en la transcripció del nom). El tema és colpidor i el tractament gràfic, magistral, duríssim i alhora tendre en la seva energia de pur blanc i negre. Cal llegir-lo. L’edició és de Reservoir Books. I també l’he aprofitat, el cap de setmana, per llegir quatre dels vuit volums de Los muertos vivientes, que edità fa temps Planeta D’Agostini, i que signen Kirkman, Moore, Adlard i Rathburn. És una mena de western rar i molt ben narrat, amb cada personatge protagonitzant una bona història i tots formant un bon relat col.lectiu. Drama i aventures. I amb una certa ambició. Molt entretengut. Jo només en coneixia el primer volum, i m’ha agradat tornar a llegir-lo, i eixamplar la lectura als següents. Me’n falten quatre, doncs. A veure quan tendré temps de fer-ho. I tenc per llegir aquest Diario a los setenta, de May Sarton, que pens pot ser interessant. Edita Gallo Nero. I per acabar, penj aquesta aquarel.la que vaig fer ahir, d’una tirada. Té 19×19 cm, sobre paper Arches de 300 grams i de gra gros. Potser és una matinada amb un tel de boira. Potsser. Té un poc d’efecte bandera, però, en aquest cas no em desagrada. El trob acceptable. Feia dies que no pintava i ahir vaig voler fer, almenys, aquest apunt.

En aquest enllaç a les publicacions obertes de National Geographic hi podreu llegir una notícia sensacional: hom ha trobat restes del cos d’Andrew C. Irvine (1902-1924), en concret un peu dins la bota i amb un calcetí que porta una tireta de tela on hi ha escrit amb fil vermell el nom de l’alpinista: “A.C.IRVINE”. Aquesta és una notícia de grandíssim interés muntanyenc i històric. Feia temps que se cercaven indicis de la desaparició del company de George Mallory (1886-1924). L’any 1933 es va trobar el seu piolet. Els dos, Mallory i Irvine, intentaren l’ascens al cim de l’Everest dia 8 de juny de l’any 1924, i els dos descomparegueren. Si arribaren o no al cim és objecte de polèmica. Jo pens que sí: aquells muntanyencs britànics eren extraordinaris, habílissims i caparruts. L’any 1999, una expedició liderada per Conrad Anker, escric de memòria, va trobar el cos sencer de Mallory. Ara se sap on pot estar el d’Irvine, si bé que segurament i lamentablement trossejat de tant de temps d’haver estar arrossegat en una glacera. Esperem que sigui tot trobat. Ell, la seva motxilla i la càmera fotogràfica que potser conté una fotografia de la primera conquesta de l’Everest. Esper ansiós més informació sobre aquest assumpte: m’apassiona!

He de comanar paper. I ho he de fer per la xarxa, perquè a Palma, les botigues de material per a les arts no estan ben assortides, primer, i sembla que aprofiten l’ocasió per mantenir una mena d’oligopoli pel que fa als preus, segon. Així que mentre que faig la comanda, aprofit per pintar aquesta mena d’apunts ràpids en els blocs de paper que me queden per usar. Són de poca dimensió. Hi faig paisatges com aquests dos. El paper és l’Arches, de 20×20 cm., i de gra gros.

M’ha agradat llegir el breu El canto de la pardela (Tundra) un llibre divulgatiu sobre les belleses naturals i complexitats ecològiques de la nostra costa. N’és l’autora Cristina Amanda Tur. Diu les coses que ha de dir amb senzillesa i amb gust, i amb un bon estil, i també ens explica sense dramatismes ni clams histriònics, i des d’una bona documentació, els riscos que amenacen la conservació dels espais naturals i les espècies que mostra. Diferent serà en intencions el recull de poemes de la gran Emily Dickinson, El secreto de la oropéndola. Poemas de aves (Nórdica). Dickinson és per a mi un gran forat negre literari. M’agrada llegir la seva poesia de temps en temps, però confès que necessitaria parlar amb ella perquè m’explicàs alguna cosa secreta que em vol contar amb els seus versos trencats, desordenats, potents i enigmàtics. Dickinson me posa en el nivell lector en què estic. Cal agrair-ho. Robert MacFarlane i Jackie Morris han recollit ensalms vells i nous en el seu Los hechizos perdidos (Nórdica). Un llibre per regalar.  Sóc lector de MacFarlane: Las montañas de la mente, Las viejas sendas, Bajo tierra, etc. Un boníssim amic, també caminador, m’ha regalat La aventura del Camino de Santiago (Xerais), una relíquia, gairebé, escrita per Pierre Barret i Noël Gurgand i que conté alhora una interessant repassada històrica del Camí Francès a partir del que se’n pot extreure d’alguns relats de viatgers antics, i també uns breus apunts del viatge real fet pels dos autors l’any 1977, quan aquest camí encara no estava tan definit com ara, ni tan massificat. Llavors, caminar-lo era una excentricitat. L’any més inesperat, d’Àlex Susanna (Proa), és el darrer dels dietaris de l’autor. Llegir-lo és la forma de fer un homenatge a l’autor, traspassat fa molt poc. Per acabar, una raresa: Apunts sobre pintura del monjo carbassa amarga. Shitao (Tres Portals). M’interessa tant pel tema com per la seva qualitat exòtica. Parla de traços, de gestos, de perspectives, de paisatges… A la manera oriental.

Ahir participàrem, na Xon i jo, en la caminada d’homenatge a en Miquel Cirer Orsinger, excursionista i guia del Grup Excursionista del Foment de Turisme, del GEM, de vegades del GOB i també del grup S’Alzina. Del GEM, en Miquel Cirer en va ser secretari, vicepresidnent i també president circumstancial. Tota una vida dedicada a mostrar camins per Mallorca, i fora d’ella, i a seguir-los, i a ajudar a altres a conèixer-los. En Xisco Simon va fer una sentida necrològica al foravila.net. Organitzà l’esdeveniment la secció cultural del Grup Excursionista de Mallorca, que menen amb seny i dedicació en Miquel Serra i en Guillem Daviu. Vàrem ser més de vint persones. Caminàrem des de Lluc fins a Es Cosconar i tornada, i el dia va ser assolellat i calorós. Va ser molt interessant poden observar els cingles on ja es recullen i hi crien els voltors lleonats, nous elements des de fa pocs anys en la nòmina de l’avifauna mallorquina. També observàrem el vol d’alguns voltors negres, sempre imponents. Passat Son Llobera llegírem alguns fragments de poemes en record d’en Miquel Cirer. Na Xon va ser també convidada a fer-ho, i llegí la primera i la darrera estrofes del Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejía del gran Federico García Loca. Jo vaig proposar dos apunts del meu Aquí diu vent, breus i muntanyencs. A Cosconar, ens férem una fotografia, ella i jo, de recordatori. Hem passat per aquí moltes de vegades, segurament més de les que que hi passarem en el futur. Perquè així són els camins, les muntanyes, i les vides.