Miquel Rayó

Ahir dematí es va fer a Sa Riera (UIB), i gràcies a la bona iniciativa de n’Eduard Moyà -professor, traductor, muntanyenc- una taula rodona per commemorar els cent anys de la desaparició de George Mallory i Andrew “Sandy” Irvine al capcurucull de l’Everest. Va ser dia 8 de juny de 1924. Participàrem en la taula, a més de n’Edu Moyà, en William Graves, en Juan Antonio Olivieri “Oli”, i jo mateix. Graves ens parlà de la relació que hi havia entre el seu pare, Robert Graves, i en Mallory. Aquest va ser professor d’en Robert i, a més d’ensenyar-li llengua i literatura, el va introduir en el món del muntanyisme. En Juan Antonio Olivieri ens va parlar de la seva experiència en l’ascensió mallorquina a l’Everest, i d’altres viatges seus. Em va semblar un muntanyenc sensible, serè i preocupat per la deriva extrema d’aquest esport cap la via comercial i competitiva, i també turística. Jo vaig aportar alguna informació sobre llibres i còmics on es tracta el tema de l’Everest i l’assumpte dels dos exploradors perduts. N’Edu Moyà ens va parlar de les expedicions angleses dels anys 1921, 1922 i 1924, en les que participà Mallory, i ens va regalar la primícia de la traducció d’una carta de Robert Graves adreçada a Ruth, la vídua de Mallory. Crec que tots vàrem gaudir de l’ocasió, i que també ho va fer el públic assistent. Gràcies, doncs! En la fotografia projectada a la pantalla hi podem veure Robert Graves enfilant-se segurament a roques de cala Deià.

Avui surt publicada al suplement cultural del Diario de Mallorca “Bellver en Abril” aquesta ressenya meva sobre l’obra Jaguar. On els adverbis es moren de por, d’en Gabriel Janer Manila. Una lectura molt recomanable i una altra demostració de la capacitat de fabulació de l’autor, un mestre. Em convidà a redactar la ressenya el coordinador del suplement en Pere Estelrich. Gràcies, amic!

I també surt avui a la premsa, en aquest cas digital, una referència a la taula rodona que se celebrarà el proper dissabte en commemoració de la desaparició de George Mallory i Andrew Irvine en el seu intent d’ascensió a l’Everest de 2024. Trobareu la informació en aquest enllaç.

Ara sonaran les punyetes (els teòrics de la política actual ja han dit que no calen tancs ni bales per fer un cop d’estat a dia d’avui): acusacions de malversació, corrupció, terrorisme, alta traïció, i si cal, pederàstia… Consultes a la UE. Ignoràncies sobrevingudes. Tot valdrà. No entenen el seu gran ridícul a Europa. I pagaran el que sigui per poder fer la fotografia de la detenció d’en Puigdemont… I parlaran d’interferències entre els poders, menys quan són ells els qui interfereixen: ho fan, però, per defensar la unitat de la pàtria espanyola, de “España, esta gran nación, tan antígua”. Amb això queda tot justificat. I naturalment, tot el cor histèric-histriònic-patriòtic de la premsa de la Cort. I així anam.

Una amiga m’envia aquesta fotografia via uasap. Ha vist a l’Última Hora d’avui aquesta ressenya del meu poemari Aquí diu vent, escrita p’en Pere Joan Martorell. Gràcies als dos, doncs. Mai no és tard.

Al diari Última hora, i per la diligència i bon fer de periodista cultural de na Clara Ferrer, es publica avui una entrevista meva amb referència a la presentació a Rata Corner del meu darrer poemari, Quadern de camp. Haikus del salobrar, editat per El Gall, editor. Mil gràcies!

Què dir de Ciudadanos? Simplement que ha satisfet les expectatives que jo en tenia des dels seus inicis pel que fa a com acabaria. Ja havia passat amb UPyD i passarà amb qualsevol creació política artificial de certes elits per combatre des d’”España, España, España, esa gran nación”, les aspiracions dels països no castellans d’Espanya. UPyD contra el País Basc. Ciudadanos contra Catalunya. Blanc i en botella. Han desaparegut. Era tan previsible! Amb una gran part dels seus membres i votants i esperonadors ideològics abocats a la dreta extrema i a l’extrema dreta espanyoles, i alguns també al PSOE. Els dirigents de Ciudadanos han arribat a allò que de veres i des de l’inici eren, encara que hagin usat l’auto-definició de “constitucionalistas” per enganar-nos: nacionalistes espanyols, supremacistes castellans. Naturalment, no ho han admès mai, per allò de la biga en l’ull propi. Ara bé, Ciudadanos se’n va havent fet mal. Molt. Tant els seus liders com els “intel.lectuals” que els justificaven. Sobretot, Ciudadanos ha trencat dues coses que en una Espanya ideal (i tanmateix impossible, ja ho veig!) haurien de ser bases indiscutibles d’estabilitat i de llibertat (ai, però!, ells també ens han furtat el sentit d’aquesta paraula: llibertat): l’ús institucional i normal del català en els Països Catalans, i la vida normal de l’escola catalana en els Països Catalans (clar que ells no accepten que hi hagi uns Països Catalans). Han tengut a favor la premsa impresa i digital de la Cort (que potser ha usat Ciudadanos de “beneit útil” mentre que ha durat), la justícia, el clavegueram, les institucions i, en qualque moment, la gran banca i l’empresariat. Han capgirat el sentit de mots importants que, a més, han cedit a l’extrema dreta espanyola: constitució, llibertat, terrorisme, supremacisme, imposició… Han donat ales i arguments al desplegament de l’extrema dreta nacionalista espanyola, terrorífica sempre. I amb això han obligat a la dreta a intentar ser encara més dretans i nacionalistes que aquells, i a l’esquerra espanyola a no abandonar les posicions nacionalistes espanyoles: quin gran embolic! Patètic. A veure que inventaran ara. I sí, sé que els nacionalistes catalans i bascos també arrosseguen el seu fardell d’errors, i sé que lamentablement creix l’extrema dreta catalana. Per això també els critic i també faran molt de mal. Acabem: Ciudadanos ha acabat portant a terme la seva missió -crear discòrdia i espectacle amb el combat contra el catalanisme polític- i assoleix la seva aspiració fundacional no confessada (no puc creure que fos ignorada): integrar-se a la fi en les faccions més intolerants del nacionalisme espanyol amerat del més caspòs i temible franquisme. Mira per on!

Fa temps que la meva intuïció, naturalment a-científica, mena el meu pensament cap a la hipòtesi que planteja aquest historiador, Joseba Gabilondo: que España és només el mite de l’imperi espanyol, és un post imperi que no es resigna a entendre que ja està cuit, i que per això España no té projecte ni el pot tenir. I que s’aferra amb desesper a la cosa americana (ex-imperial) i sotmet les coses que té a prop i que podrien fugir del seu domini: Catalunya, el País Basc, Galícia, el País Valencià, les Illes… I que la Nación Española no existeix en realitat, per molt que molts ho prediquin. Sobretot, si hom creu que les seves arrels úniques i santificades són les de la mentalitat castellana-centralista o les de la Constitució del 78 interpretada restrictivament per ja sabem qui i representada simbòlicament per ja sabem també qui. I així anam. I així anirem. Tot és opinió, és clar.

Dos apunts o dues improvisacions. Paisatges, és clar.

A la fi he estat capaç de pintar un paisatge clar. No té segurament cap altre valor: la claretat. L’he fet a l’anvers d’un altre paisatge que em sortí no només obscur, sinó, brut. No sé si és cosa de la meva paleta de colors, per mor del gra gros del paper usat en aquest cas, o si és per mor de qualque fet trivial; per exemle, el fet de no canviar a temps l’aigua ja tenyida amb la mescla (sempre tirant al verd) dels pigments usats en l’elaboració de cada aquarel.la. D’aquest paisatge brut només n’he volgut conservar un fragment, aquest, la part inferior. Potser representa un oliverar durant el crepuscle:

El paisatge clar, però, fet ahir, em plau reproduir-lo sencer. M’agrada la seva simplicitat. Què voleu?

Participar en projectes col.lectius que poden tenir un cert impacte positiu en la societat és un privilegi. Vet aquí com el projecte Escriure la Serra, del qual ja n’he parlat en altres entrades d’aquest bloc o blog o pàgina web o com volgueu dir-li, i que ha oogut ser presentat en forma de llibre, ara arriba a les biblioteques públiques i, per tant, pot estar a l’abast de qualsevol persona interessada. Com recordareu, el projecte ha estat desenvolupat per l’associació Tramuntana XXI, amb la col.laboració de l’Associació d’escriptors en llengua catalana, el PEN Club català, i la Fundació Mallorca Literària. Crec que és important ressenyar-ho.