L’infinit en un jonc

El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, és un bon llibre. Molt interessant, molt entenedor, molt entretengut, molt documentat, molt divulgatiu. És d’agrair que l’autora l’hagi escrit i que una editorial (Siruela) hagi assumit la responsabilitat de publicar-lo. Crec que l’autora ha rebut un guardó important gràcies a aquest treball. Enhorabona! Ben merescut. L’he llegit amb gran interés, el llibre. Al cap i a la fi, parla de llibres, de lectures, del misteri i del poder de l’alfabet, de les infinites potències de l’escriptura… Té defectes? Segurament. Per exemple, la reiteració d’idees, l’excessiva llargària… Té més virtuts que defectes. M’agrada especialment que l’autora hagi entreteixit experiències seves personals amb la lectura i la història que narra… És un llibre que també parla d’un gran esforç, d’una carrera intel.lectual. Bravo, doncs. Només una frase del lllibre m’ha… decebut, desencisat…? Estic segur de què ningú l’ha percebut, o de què molt poques persones l’han percebut, entre tanta d’erudició. Potser és que tenc la coa de palla. La copiaré (és a la pàgina 260) i ja jutjareu: “Este esfuerzo de los conquistadores por hablar en sus cenáculos más cultos el idioma de una de sus muchas colonias [parla de com els romans usaren la llengua grega sense manies] es un gesto asombroso y extraordinario, en las antípodas de la habitual arrogancia cultural de las metrópolis imperiales. Imaginemos a los británicos mantenieno sus tertúlias literarias de Bloomsbury en un esforzado sánscrito, o a Proust sudanto para entablar una charla refinada en bantú con los aristócratas parisinos que tanto le fascinaban“. Fins aquí, res, o sí? Per què no diu també que ens imaginem els espanyols imperials (de llengua castellana) parlant en quetxua o, més a prop encara, en català, basc o gallec o bable…? Vet aquí el defecte. Però, no del llibre. Ni del treball de l’autora. Sinó de la concepció -arrelada en la intel.lectualitat espanyola-castellana i en les institucions acadèmiques i culturals de l’Estat del que és la normalitat espanyola-castellana. Es parla, des del castellà (mal nomenat espanyol) de les actituds imperials dels… altres. Ho anoto ara, quan hi torna a haver el debat mentider i fastigós de la “pobra” i “perseguida” llengua castellana… Estic segur de què l’autora ni se n’ha adonat. O pitjor: que no entendrà aquesta apuntació meva i l’atribuirà a deliris nacionalistes… Un detall decebedor. Que no impedeixi la lectura d’aquest llibre.

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.