Exigència i indulgència

Poc a poc, molt poc a poc vaig fent les aquarel.les. Llegesc opinions, miro models i demostracions, estudio obres dels mestres… Poc a poc. Aquests dies he fet el que jo en dic marines. Paisatges. Puc semblar indulgent amb les meves pràctiques, i és necessari que ho sigui. No obstant, sóc exigent en la mesura que he de ser-ho. I tracto de fer variacions que m’imposin un deure, una novetat, un canvi. Ho he estat en l’escriptura, exigent. He de ser-ho en aquesta nova forma d’expressió. El problema és que, en aquesta ocasió, el temps de les oportunitats és molt reduit. I en el camp de la Literatura me sembla que ja no sé cercar pus… Millor no pensar-hi. Aquests dies he tirat molt de paper sollat a la paperera. Ahir mateix, per exemple, vaig fer dues aquarel.les. D’una només n’he pogut aprofitar un fragment (a l’esquerra). L’altra m’agrada. Satisfà un punt d’exigència i permet justificar la meva auto-indulgència. Trob que ja està prou bé, que palesa avenços si la comparam amb el que feia ja fa cinc anys. El paper és Hahnemühle de 300 gr., gra gruixat, 36×48 cm. Els colors: roig clar, taronja, siena natural, gris de Payne, blau de Prússia, i un tast de blanc, sèpia i terra cremada.

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.