Sóc molt crític, ho he estat, amb l’independentisme català. Ja s’ha pogut comprovar el que jo pensava i deia: no té (per ara) majoria social ni suport internacional. Però no puc callar davant del renou i la fúria amb que s’intenta escapçar a hores d’ara. Poc a poc, com una gota malaia, el cop d’estat de l’estúpid Estat espanyol contra Catalunya -la independentista i la no independentista, que no s’engani ningú, encara que aquesta ara se senti feliç i embravida- s’està portant a terme. Dia a dia. Argúcia a argúcia. Amenaça rera amenaça. I és també un cop d’estat contra els drets civils de la resta d’espanyols (vegeu, entre d’altres, la repressió de manifestacions, que ben aviat seran considerades delicte de sedició o de rebel.lió, o l’evident limitació del dret d’expressió, que ara ja és delicte d’odi tot d’una, si qualque idiota paranòic ho denuncia així). Ens en penedirem tots, d’aquestes reaccions enfollides de l’Estat espanyol, fins i tot els que ara, exaltats d’ànim de venjança (“¡Catalunya es España! ¡Puigdemont a prisión!“, animats pels shows casposos de Marta Sánchez i de Boadella, entre d’altres, i repetint vocabulari i expressions i arguments dels intel.lectuals del nacionalisme unitarista castellano-espanyol (Vargas Llosa, Cebrián, Felipe González, Félix de Azúa, Marías, Savater, Muñoz Molina…), aplaudeixen les accions del jutge (com diuen Pérez Royo, Martín Pallín, etc.) prevaricador Llarena, les envestides violentíssimes dels piolins (“¡Que nos dejen actuar!“), i el discurs partidista del rei acovardit (“¡A por ellos!“) que els ha emparat. En aquest estat ja no es fa política. El poder judicial comanda, perfectament i pacientment dissenyat durant anys (quan allò de l’Estatut de Catalunya) per la dreta neofranquista i neoliberal (no oblidem aquest detall, per favor: Catalunya és per a ells una excusa excel.lent per collar-nos a tots, per fer-nos sentir febles i per fer-nos sentir por). El poder judicial, ara descaradament ultraconservador, dicta el que li convé al Govern del PP, suportat i aviat canviat per Cs i gràcies al lamentable i ja patètic suport d’escolanet útil del PSOE, i gràcies també a la premsa tòxica de Madrid. Mals dies, mals anys certament -els que vénen- pels qui, a la força, tenim document d’identitat i passaport d’aquest estat en fallida democràtica, incapaç de comprendre allò que podria ser i no és ni serà mai. L’Espanya que menysprea tot allò que ignora, qualcú ha dit. Com sempre, hi guanyen els que de veres tenen el poder (siguem marxistes una vegada més): el Gran Capital. I ara una aquarel.la forestal. Un poc de silenci i d’assossec per combatre pacificament tant de renou i tanta fúria:
