Per començar l’any: lectures, una primícia pròpia i una marina

Scalped és un còmic amb un relat dur, amb una gran càrrega de violència quasi bé en cada pàgina. En tenc dos bons volums per llegir. Quasi he acabat el primer. Guió intens (Jason Aaron), dibuix contundent (R.M. Guéra). Tracta d’un agent federal infiltrat en una reserva índia dels Estats Units. Hi passen fets l’origen dels quals cal esclarir. Repassar L’idiota, del gran Dostoievski, és per a mi una obligació periòdica, una bella i satisfactòria obligació. Aprofitaré la circumstància de què enguany és any de traspàs. La novel.la, que sempre em commou, és una de les deu o quinze obres la lectura de les quals compensa una vocació lectora; al menys, la meva: les aventures de Pickwick, el gran retaule de Proust, els embolics de Joyce, L’Odissea, El vent en els salzesLa minyonia d’un infant orat… Un dia intentaré fer la relació d’aquestes obres que no em canso de rellegir. No poder llegir-les una darrera vegada és, per ventura, el que més por i ràbia em fa d’haver de morir qualque dia. Amb les suggerents i fàcils 20 rutes en família per Mallorca. Serra de Tramuntana, 1, inicia el bon amic Joan Carles Palos el seu esperat recull de caminades per l’illa. Ell és un gran guia en la muntanya i un gran narrador. Ofereix passos i informació, dades i anècdotes, cultura. Promet, amb aquest primer volum, la visita a paratges deliciosos per la zona, diguem-ne, sud-central de la Serra (Deià, Valldemossa, Esporles…). La resta dels volums ens donaran el mateix plaer: conèixer els camins que trepitjam en les nostres excursions. La fotografia que adjunto de la portada no és gaire bona. És un escaneig domèstic. Culpau-ne, en aquest cas, la mania o la limitació o la peresa dels editors locals de no disposar, en general, d’una bona pàgina web per a la difusió de les seves novetats. O potser és que ja són tan moderns que s’han passat al Twiter o al Facebook o l’Instagram o qualsevol altra xarxa social que jo no visito amb asiduïtat. Ho cercaré. I ja que parlam de caminades, vet aquí que començo a mirar de coa d’ull (la tenc desada a la prestatgeria de lectures pendents) aquesta edició (i sé, però, que aviat en sortirà una revisió actualitzada, pel febrer potser) de El Camino de Santiago en tu mochila. El Camino Norte, proposta del caminant i escriptor Antón Pombo, un expert del Camino que aporta informació solvent i consells de bon marxaire. Enguany tenc caminera. He d’acabar els dos trams que me queden de La Vía de la Plata, de Sevilla a Mèrida i de Granja de Moeruela a Santiago de Compostela pel camí sanabrès, i si pogués m’agradaria posar els peus en aquest Camí del Nord. Potser en sabré fer uns haikus, del Camí, tot i que sóc prou conscient (i bé que ho lamento!) de què no tendran la gràcia ni la poesia sincera que contenen els haikus recopilats per Vicente Haya, tot un savi en el tema, en el volum La inocencia del haiku. Selección de poetas japoneses menores de 12 años. Pels interessats en aquesta forma poètica tan subtil i tan potent, una delícia. Francament esfereïdor és Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la nobel russa Svetlana Aleksiévitx (de la qual ja vaig recomanar una altra obra en una passada entrada). Magistral i severíssima descripció de la caiguda de la U.R.S.S. i del procés de canvi cap el capitalisme. Una història d’ara mateix, contada pels seus protagonistes: la gent d’aquelles repúbliques, gent que no tota era soviètica, però que havia de viure sota la tirania i la follia soviètiques. Tothtom hauria de llegir aquest llibre, perquè explica el que molts no volíem veure abans i el que molts no volen veure ara. I acabaré tot d’una: em plau informar d’un avanç propi del qual no n’he volgut parlar massa fins ara. Ja tenc escrit des d’aquest passat estiu el meu modest i personal assaig sobre caminar. El titulo Caminar, mil passes i una. Per ara sembla que va bé la questió d’editar-lo: de tres editors consultats, tres negatives i molt bones paraules. Normal. No em puc queixar. Al manco no m’han demanat que jo pagui l’edició. Si, al final, tanmateix l’he de pagar, ja l’editaré jo o intentaré que l’editi un editor jove amb ganes d’emprendre. És una il.lusió pensar que hi ha lectors suficients per a tots els autors locals. No n’hi ha. No tenim lectors. No en tenim… Dues còpies de l’original van de mans en mans de coneguts generosos i interessats que, pacientment, em fan l’honor de llegir-lo i de fer-me’n oportunes esmenes, que agraesc. Com diríem en castellà: “¡Es lo que hay!“. Potser per passar-me la frustració, faig aquarel.les exploratòries (!), i aquesta és una de les primeres del present gener:

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.