Tords plomats

Quina llàstima! Un veïnat generós ens regala mitja dotzena de tords acabats de caçar per la zona d’Artà. Sap que jo sóc conservacionista i coprenc que el seu obsequi oculta, a més de simptaia, una certa ironïa. És un home molt afeccionat a la caça, però, sempre s’ha manifestat molt respectuós amb la Naturalesa, i sé que el seu comportament com a caçador és modèlic. Ha estat soci de grups conservacionistes, com jo mateix. De fet, hem coincidit en el GOB, fa anys. Naturalment, no hem refusat l’obsequi i, és clar, l’haurem d’aprofitar per no convertir en iutil la mort d’aquests bells aucells migrants i, aquí, hivernants. Farem, doncs, un arròs amb els tords, o els aguiarem o ja ho veurem… Cercarem qualque recepta. Ahir, jo en vaig poder veure molts volar lliurement per la zona del Salobrar de Campos, on vaig acompanyar-hi uns companys meus, docents jubilats, que no coneixien el lloc. En aquest hivern tan retardat, els tords arriben ara. Ahir, a més, vàrem veure dues àguiles calçades, una milana, un falcó que intentava caçar juies, xoriguers empaitant arpelles, i els flamencs (aproximadament uns 140 exemplars en total). Els tords saltaven d’entre les mates i els tamarells de les voreres del salobrar, a la banda de sa Barrala o en el camí dels Pals, al principi del camí que jo sempre faig per allà. Pobres tords! De moment, he plomat els que ens donaren (i afirmo que el plomatge d’un aucell és una meravella evolutiva, alhora funcional i estètica), els hem esbutzat i, després, no he pogut evitar les ganes de dibuixar el bodegó resultant. Aquí el teniu, sé que imperfecte, amb l’afegitó d’un detall del mateix dibuix. Dos apunts de la primavera d’hivern.