Lectures, constància d’un acte d’homenatge i opinions sobre el Nobel

Entenc el darrer Nobel de Literatura, el d’enguany, 2015, com un Nobel anti-Putin, com un escut de protecció internacional per a la periodista i assagista Svetlana Alexièvitx (o com s’escrigui a la fi en català), de qui jo no en sabia res de res. La seva feina no deu agradar gens a les autoritats russes. És, sens dubte, una dona valenta i una periodista amb coratge. M’apresso a dir que el premi em sembla ben donat. Acabo de llegir Veus de Txernòbil: una mirada desoladora sobre l’accident en aquesta central nuclear i en el seu entorn ambiental i humà. El que conten els entrevistats a la periodista és horrorós. El que ells, i ella, denuncien del silenci i del secretisme, tan soviètic, de les autoritats soviètiques d’aleshores és criminal. La ignorància que es té encara de les vertaderes conseqüències del desastre és demolidora. En qualque lloc del text es diu que Txernòbil pot ser pitjor que Auschwitz o que la Segona Guerra Mundial o que la dictadura de Stalin. No ho sé. No ho puc avaluar. Però, llegir aquest llibre és necessari, i per això el recomano. Ens fa pensar molt. Segurament, l’accident de Txernòbil accelerà el que ja era un procés irreversible: la defunció de la URSS. És cert que allò que ha vengut després no és gaire feliç… I és cert que ens n’hem oblidat. Tant del que hi havia com de l’accident, de l’explosió del reactor. La Història dirà. Imagino que l’esperit rus (en el sentit més ampli) vol sempre un imperi i enyora un tsar. Hi està avesat? No abandona el desig d’escampar la seva influència arreu. Tot això escapa al meu abast. Passem a altres lectures. També he llegit, doncs, una novel.la de Cormac McCarthy, Tots aquells cavalls, un magnífic western i un excel.lent relat. I una selecció dels aforismes de Lichtenberg, editats per Cátedra. I la deliciosa i simplíssima Crònica de la cabana de Kamo no Chómei, amb una darrera part que és una lliçó de vida (del segle XIII, d’abans del nostre Ramon Llull!). He mirat amb gola An Illustrated Life, una espècie d’antologia de mostres de quaderns de treball i d’apunts de diferents dibuixants d’arreu del món, recollits per Danny Gregory, una institució, i he repassat Un zoo en invierno del mestre Jiro Tanigutxi. Ara estic amb el llibre Arenes movedisses de Henning Mankell, unes molt interessants memòries de l’escriptor que acaba de morir (massa jove, massa prest). I espera torn H de Halcón d’Helen MacDonald (sempre, l’edició en català tarda massa per a mi), amb una preciosa portada. La fotografia que adjunto deixa constància d’un encontre no del tot casual amb tres veterans conservacionistes: Jordi Sargatal (protagonista de la campanya per la conservació dels aiguamolls de l’Ampurdà ja fa quatre dècades), Joan Mayol i Jesús Jurado, fundadors del GOB. Ens trobàrem els quatre en l’acte d’homenatge a l’Arxiduc Lluís Salvador del qual n’he indicat les referències a la secció Obra (podeu clicar-hi, si les voleu saber) d’aquest blog, en l’apunt de l’agenda de dia 12 d’octubre. En l’activitat, desenvolupada a Miramar i organitzada per l’Associació dels Amics de l’Arxiduc, hi vaig fer una lectura per a la preparació de la qual vaig rellegir amb gust alguns textos del personatge. Entre ells, el sempre suggerent Somnis d’estiu ran de mar, que és una joia singular pels amants de la Naturalesa. Un text entranyable i personal escrit en un català molt pagès i rondallesc per l’Arxiduc (Josep Maria Llompart el comenta en el pròleg d’aquesta edició d’Olañeta).