Víctor Uris

Ha mort Víctor Uris. Tenia 66 anys. Ens en queda el record i la seva música gravada. Avui -i des d’ahir, quan sabérem la notícia- portarem el blues en l’ànima. I alguns dies més. Ahir vaig escoltar durant una estona música seva penjada en la xarxa. I avui he tret alguns dels discs seus de la meva discoteca per fer-ne una audició. Ell mateix me’n va regalar còpia en CD de dos que ja no es troben, de quan els seus inicis amb Harmònica Coixa Blues Band o amb Big Mama. I na Mar tenia, regalada pe’n Víctor, una harmònica Lee Oskar en A, a la qual vaig canviar la regleta i per això encara hi puc tocar de temps en temps. Bufar, més que tocar. Va ser precisament na Mar qui ens va posar en contacte. Sempre li he estat agraït per haver-ho fet. Vaig tocar ahir un poc damunt la versió de Roberta que podeu trobar a la xarxa. Va ser en Víctor qui em va recomanar les Marine Band de Luxe. Darrerament he comprat unes Seydel. Però, tant és: l’important és el tocador, no l’instrument. Ell era un grandíssim tocador. I popular. Franc, de vegades punyent en la ironïa fins a ser provocador de més d’una rialla. Després d’assistir a un concert seu (i dels seus companys de banda) l’assossec t’escampava els niguls del cap. Parlar amb ell, quan te’l trobaves pel carrer, era de riure segur i de conversa llarga. I no escatimava potents andanades d’opinions farcides de crític optimisme i de força. Un dia em va dir -ho devia dir a tothom- que quan es va posar definitivament la cadira de rodes al cul en lloc d’al cap, on la tenia, va sentir-se lliure a la fi de recances, lliure per ser qui era i qui havia de ser. Fa setmanes ens canviàrem uns uasaps. Els darrers. Gràcies infinites, bon amic, Víctor, pel regal de la teva música i del teu humor positiu!