Miquel Rayó

Conec ara l’obra del pintor anglès Edward Brian (Ted) Seago (1910–1974) gràcies als llibres de Ron Ranson, el qual n’era un gran expert. En un dels llibres de Ranson, aquest mostra una aquarel.la preciosa de Seago, propietat seva, mínima en detalls, ampla en perspectives, impressionant en qualitat expressiva. Hi ha un arbre solitari en un gran paisatge obert. No n’he trobat la reproducció per Internet, i per això no puc penjar-la aquí, com voldria, perquè coneguéssiu el model seguit en el meu treball. Recomano vivament que conegueu Seago, els olis i les aquarel.les: magistrals. Ahir vaig fer algunes proves en base al paisatge de Seago que us he comentat abans. Vaig fer un simplíssim esboç a llàpis en un paper reduit, just per tenir davant una guia de tons, com, per cert, Ranson recomana. També tenia davant la reproducció de l’obra de Seago. Com puc aprendre d’aquests mestres? Imagino que, com en tot aprenentatge: a base de fer i de repetir, de mirar, de reflexionar. Vet aquí els resultats. Tots diferents. Això és el que més em fascina de l’aquarel.la: no saps que en sortirà a la fi. I pots provar colors, mescles, traços, tècniques, tipus de paper. O endevines el sentit del que vols pintar o arribes a un burot. Paga la pena insistir. D’un dels quatre resultats prové el detall lleugerament ampliat (avantatges de la tecnologia digital).

Sóc molt crític, ho he estat, amb l’independentisme català. Ja s’ha pogut comprovar el que jo pensava i deia: no té (per ara) majoria social ni suport internacional. Però no puc callar davant del renou i la fúria amb que s’intenta escapçar a hores d’ara. Poc a poc, com una gota malaia, el cop d’estat de l’estúpid Estat espanyol contra Catalunya -la independentista i la no independentista, que no s’engani ningú, encara que aquesta ara se senti feliç i embravida- s’està portant a terme. Dia a dia. Argúcia a argúcia. Amenaça rera amenaça. I és també un cop d’estat contra els drets civils de la resta d’espanyols (vegeu, entre d’altres, la repressió de manifestacions, que ben aviat seran considerades delicte de sedició o de rebel.lió, o l’evident limitació del dret d’expressió, que ara ja és delicte d’odi tot d’una, si qualque idiota paranòic ho denuncia així). Ens en penedirem tots, d’aquestes reaccions enfollides de l’Estat espanyol, fins i tot els que ara, exaltats d’ànim de venjança (“¡Catalunya es España! ¡Puigdemont a prisión!“, animats pels shows casposos de Marta Sánchez i de Boadella, entre d’altres, i repetint vocabulari i expressions i arguments dels intel.lectuals del nacionalisme unitarista castellano-espanyol (Vargas Llosa, Cebrián, Felipe González, Félix de Azúa, Marías, Savater, Muñoz Molina…), aplaudeixen les accions del jutge (com diuen Pérez Royo, Martín Pallín, etc.) prevaricador Llarena, les envestides violentíssimes dels piolins (“¡Que nos dejen actuar!“), i el discurs partidista del rei acovardit (“¡A por ellos!“) que els ha emparat. En aquest estat ja no es fa política. El poder judicial comanda, perfectament i pacientment dissenyat durant anys (quan allò de l’Estatut de Catalunya) per la dreta neofranquista i neoliberal (no oblidem aquest detall, per favor: Catalunya és per a ells una excusa excel.lent per collar-nos a tots, per fer-nos sentir febles i per fer-nos sentir por). El poder judicial, ara descaradament ultraconservador,  dicta el que li convé al Govern del PP, suportat i aviat canviat per Cs i gràcies al lamentable i ja patètic suport d’escolanet útil del PSOE, i gràcies també a la premsa tòxica de Madrid. Mals dies, mals anys certament -els que vénen- pels qui, a la força, tenim document d’identitat i passaport d’aquest estat en fallida democràtica, incapaç de comprendre allò que podria ser i no és ni serà mai. L’Espanya que menysprea tot allò que ignora, qualcú ha dit. Com sempre, hi guanyen els que de veres tenen el poder (siguem marxistes una vegada més): el Gran Capital. I ara una aquarel.la forestal. Un poc de silenci i d’assossec per combatre pacificament tant de renou i tanta fúria:

Continuo fent, provant, explorant, passant l’estona (que d’això es tracta). Ara estic tastant papers de diferents gramatges. Entenc que em van millor alguns i d’altres no  o no tant. Em plau treballar amb els de 300 grams, per exemple, però, no tots són iguals ni responen igual: Arches, Fabriano, Michel, que és més econòmic i es nota en els resultats, Bockingford, etcètera. Estic provant alguns colors: sèpia, blau cerul.li (he de comprovar que es nomeni així), tinta neutra… En fi: tasts, proves i repeticions. Tractar d’entendre. I comprendre els errors, que cometo un rere l’altre. Els principals: massa aigua, oblidar fer un toc amb el pinzell carregat en un tros de paper higiènic o de cuina, massa poc pigment o massa pigment, por a fer els traços, excés de traços i de detall… Si passes més d’una vegada el pinzell ja estàs perdut… Igual si el passes massa fluix o amb massa força… Hauries de dedicar hores i més hores només a fer proves, traços, mescles… També estic atrevint-me amb formats més grans. Ara, DINA3. Aquí en teniu dos resultats. El primer (a dalt, esquerra), un paisatge nevat (imaginari, és clar): diuen que són bons de fer, ja que has de deixar molt de blanc de paper. El cel és massa dramàtic i, sobretot, massa gran. Retallat (dreta, enmig), el paisatge queda molt més entenedor i més proporcionat en dimensions. El segon (davall), un paisatge d’aiguamoll en el qual, en sóc ben conscient, he exagerat els colors foscos i hi he inclòs massa detalls. Hi ha interessants clapes de llum a l’aigua, que no estan compensades al cel, que no hi provénen. Amb una esborradora intentaré alleugerir tanta foscor. Podria ser un cap al tard a un salobrar… En fi: aprendre dels errors. Aquesta és la qüestió. Insistiré.

Avui, un clàssic recuperat. Suplement cultural Bellver, Diario de Mallorca:

D’aquestes que trobes sense voler quan explores el paper amb traços i colors…

Oronelles i falzies. La primavera s’acosta, doncs. Avui hi feia vent, un ventet que incomodava, al Salobrar. Hi he arribar devers les vuit, amb cel ennigulat, i he partit a les onze un poc passades, quan ja dominava el sol i l’oratge ja era prou teb per oferir l’assossec que sempre hi trobo, en aquest lloc. Enfora, la mar bramava, i els cimals dels pins es queixaven en les dunes. Hi havia pocs flamencs, una seixantena de becs d’alena, alguns avisadors més dels que hi han romàs durant l’hivern (són missatgers de la primavera, també), les ànneres blanques de sempre, abundants, els collblaus també abundants, un grupet de cullerots, dues cetles blanques, un mínim de vuit arpelles, i una més que no he sabut identificar, potser la pàl.lida…, un mascle. Era massa lluny per a les meves òptiques. No he vist cap agró, i només un o dos agrons blancs. El vent fa que les aus s’ocultin. Hi havia busquerets de cap negre, vitracs, butxaquetes, titina groga. Però, quasi no s’han deixat veure. Més tard he començat a observar els cames llargues: passa-rius, qualque cama rotja, esbarts reduits de corriols variants i menuts… Poca cosa. Entre els becs d’alena m’ha semblat veure, de bon matí, un cegall de mosson de coa negra… He fet, abans de partir, uns apunts ràpids del paisatge. Feta de fa uns dies, penjo ara aquesta aquarel.la. És un fragment de paisatge inexistent, que m’agrada. Sembla tardoral o directament hivernenc. Imaginacions.

Amb un petit error d’expressió. Llàstima! Sempre ens en passen per malla. El lector que el descobreixi sabrà disculpar-me’l. N’estic segur. Avui, dia 8 de març, al suplement Bellver, del Diario de Mallorca.

Al noticiari d’ib3 televisió, una breu ressenya de la meva participació en la 9a mostra de Cinema de Muntanya de Palma, amb la presentació del llibre titulat precisament Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca, editat per Lleonard Muntaner, Editor, que ja podeu robar a les llibreries. En l’acte, vaig tenir l’ocasió de saludar vells amics caminants, i també de fer noves coneixences en aquest món tan divers i enranyable del muntanyisme mallorquí.

Ja vaig dir-vos que tenia llibres comanats i per adquirir i, obviament, per després llegir. Massa, com sempre. I massa pocs. De tot tipus, a més. Dues obres d’autoria local, en primer lloc. El bon amic en Pere Estelrich m’obsequia el seu El misteri del llibre del cant gregorià (Documenta), una novel.la juvenil que llegiré amb gust i amb atenció. I na Rosa Planas, també amiga, lectora i estudiosa, crítica literària i novel.lista, ha publicat fa poc a Olañeta Del doctor il.luminat al doctor fosc, un títol certament enigmàtic i prometedor. Crec que és un llibre ambiciós i que deu aportar pistes molt curioses sobre els quefers del pensament. Veurem. Espera a la prestatgeria amb les altres novetats (per a mi, novetats; tal vegada no ho són en realitat). De Suso de Toro llegesc sovint els seus articles sobre Catalunya. Tal vegada és un dels pocs autors, diguem-ne espanyols (ell és gallec, i per això en sap), que comprèn o intenta comprendre i sobretot explicar la situació del nostre país (Catalunya) i del nostre Estat (Espanya). Pens, però, i per això m’interessa molt més, que el seu Esdevenir humil (Gregal), és quelcom més personal i íntim, més ric, més il.lusionant. Per ventura són reflexions des de l’experiència vital i literària. Veig que són textos brevíssims… Quan un autor torna gran potser necessita reflexió i calma. Byung-Chul Han (no tenc ni idea de com s’escriu aquest nom correctament en català) és un filòsof coreà que aporta interpretacions del món d’ara mateix, de la societat. En tenc dos llibres pendents de llegir: En el enjambre i El aroma del tiempo, que és el que em fa més ganes. Els edita Herder. Finalment, engrescat com estic amb la presentació -demà- del meu llibre sobre Llibres i literatura de muntanya, del qual ja us n’he parlat en entrades passades, he llegit Correr o morir del fenòmen Kilian Jornet (edita NOW). És interessant. Això sí: la seva activitat en la muntanya -incontestable, admirable, portentosa- no pertany al meu imaginari muntanyenc. Jornet és lector. Bona cosa.

Proves, insistesc. 20 per 20 cm, 280 grams (paper de rebaixes: si el que faig en una cara no m’agrada, uso l’altra per veure de fer qualque cosa més atractiva; si no surt: paperera). Tenc un problema amb un pinzell. Amb un hake. Vull intentar recuperar-lo… Potser l’he maltractat. Cal aprendre a tractar bé els materials. Veurem.