Miquel Rayó

M’han recomanat la lectura dels assajos de Jeremy Rifkin, sobretot de dos títols seus: La civilización empática i La sociedad de costo marginal cero (Paidós). Ja les tenc a casa, i ja he començat a llegir la primera obra. De fet, sí que és cert que les hipòtesis inicials de Rifkin sobre l’evolució de la societat humana són interessants. I que el que ell exposa que pot succeir o que hauria de succeir en aquest moment del procés humà és estimulant. No puc avaluar encara la globalitat del seu pensament. Esperem, doncs, a haver fet els deures. No va ser de cap manera un deure llegir el nou poemari del bon amic Miquel Àngel Lladó: Barem de mèrits (Ruleta Rusa, en edició bilingüe català-castellà). El vaig veure a un mostrador de llibreria i vaig entrar a comprar-lo. M’interessa tot el que fa en Miquel Àngel. Mostra el seu més autèntic voler literari quan parla del que ell percep al seu entorn, i de com ell percep les relacions humanes, les actituds quotidianes mereixedores de respecte i d’apreci, els afectes. Ho escriu amb simplicitat. Lentament, però, amb fermesa i amb treball, ell va afermant una manera pròpia, franca (vull dir: lliure i sincera) de mirar, que és una manera de mirar-se i de mirar-nos. Compassivament. De forma empàtica, com diria Rifkin… Molt recomanable pels qui enyoram la senzilla empara de l’ombra d’un lledoner o d’un morer en una qualsevol voravia. I com que continuo amb les meves curolles de dibuixar en quaderns i de pintar aquarel.les, he adquirit dos títols que me resultaran molt útils: Skies in watercolor, de Ron Ranson, i Understanding perspective, de Stephanie Bower. Naturalment, si aplico amb encert i mesura sobre els papers els consells i les orientacions que s’hi expressen, si ho faig sovint, i si ho faig sense peresa ni temors. Per què el paper en blanc, sigui per escriure-hi un text sigui per banyar-hi una aquarel.la, causa tant de respecte, tant de temor? Sé, això sí, que m’agradaria fer bé els cels i que m’agradaria comprendre bé que el dibuix, per simple que sigui, exigeix la perspectiva.

Me preocupa observar com des de fa mesos els articles d’opinió habituals al Diario de Mallorca cauen en el que Ignacio Sánchez-Cuenca defineix com a La desfachatez intel·lectual, caracteritzada per opinions expressades sense fonament, arguments ad hominem, sentències aparentment rotundes, afirmacions sense dades, tòpics, mitges veritats… Respecto molt, les persones que els escriuen. No faig menyspreu del seu saber ni vull limitar la seva llibertat d’expressió ni vull donar lliçons. Però… M’agradaria demanar al molt bon amic Eduardo Jordà que no usi tan habitualment la paraula “aquelarre” (avui, novament, dia 18 d’agost), quan parla de l’independentisme català, moviment polític (per ara) legítim (en tot cas, es jutjarà la legitimitat dels seus actes). És un tòpic espanyolista. Per “aquelarre”, l’espanyol: ministres cantant Soy el novio de la muerte al pas d’un escamot de legionaris sostenint un Sant Crist. No sé si amb la cabra present, pròpia, ella sí, dels “aquelarres”. La (lliure) rancúnia de Ramon Aguiló solla la seva gran tasca municipal i minva la possible raó del seu argumentari anticatalanista. L’apologia del franquisme escrita amb un rosari de tòpics pel senyor Joan Huguet fa unes setmanes em posà els pels de punta. Que el senyor Vidal Valicourt critiqui avui el president del nostre parlament per la seva aparença ja m’està bé, és graciós; potser podria comentar de passada que el rei espanyol, tan elegant i formal, serà hereu d’una fortuna aconseguida i sostinguda, suposadament, de forma no molt noble. Que el senyor Pedro Villalar afirmi (avui) que el rei jove “goza del consenso de una mayoría muy significativa de españoles, incluidos los catalanes” entra també en la categoria de “desfachatez”, sobretot des de dia 3 d’octubre. L’afirmació (avui, dia francament nefast per al DM) del senyor Papell de què un article d’Eduardo Torres-Dulce és “incontestable” és una mostra certament innegable de “desfachatez intelectual”. En Ciències Humanes, i el Dret ho és, tot és contestable. Com també, per cert, en les Ciències Naturals. Papell és un espanyolista convençut, dels que mai no es reconeixen com a tals (com també demostra Sánchez-Cuenca a La confusión nacional). Papell acusa un pic i un altre de rebels, sediciosos i malversadors, i també de colpistes, els independentistes catalans, sense avantposar a la seva acusació un “suposadament” de prudència recomanable. Papell, que tampoc no escatima la paraula “aquelarre” en els seus escrits, avui no dubta a qualificar de simple “tribunal regional” el que és un tribunal superior d’un estat alemany integrat en un estat federal integrat, també, en una unió d’estats europeus. Ho fa naturalment per menysprear una resolució que no veu violència on, per cert, tampoc no la veig jo, per molt que miri (si no és la de la policia i guàrdia civil espanyoles el dia del molt discutible referèndum). Papell defensa el que, al meu parer, és indefensable: l’acció instructora del jutge Llarena i el paper de la justícia espanyola en general, en el cas de l’independentisme català, que no tendrà, al meu parer i tal com van les coses, un judici just a Espanya. Papell, com a bon espanyolista amb l’orgull patriòtic ferit i humiliat, pagarà amb gust la part proporcional de despesa (quantiosa) que pagarem tots els espanyols (independentistes catalans inclosos, aquests segurament a disgust) per tractar de salvar davant d’un tribunal belga la pell de l’autor d’una instrucció, al meu parer,  fabulosa, vull dir: plena de fantasia, suposicions i opinions personals que no proven res, ni tan sols la malversació suposada, davant de tribunals neutrals ni davant d’experts espanyols en Dret no “abduïts” pel nacionalisme espanyol. I és que acceptar la resolució del tribunal alemany o sotmetre’s a un tribunal belga independent implica el risc de posar en evidència la, al meu parer, ficció jurídico-política construïda des del nacionalisme espanyolista per escalivar els nacionalistes catalans independentistes.

Intento afermar la meva paleta de colors. Què difícil! Seguesc la que recomana Ron Ranson, ja ho sabeu, set colors només: French Ultramarine, Payne’s Grey, Raw Sienna, Burnt Umber, Light Red, Crimson Alizarin, i Cadmium Yelow (o Lemon Yelow). Hi afegeix de vegades el blau ceruli (Cerulean Blue) i el blau de Prússia (Prussian Blue), que m’encanta particularment, i també el Burnt Sienna. En Cesc Farré, admirable aquarel.lista i boníssim docent, ens va dir en un curs que el lavanda i el turquesa són molt útils… No conec el primer, però, entenc que per pintar la mar necessito un turquesa (per no haver de perdre temps fent la mescla fins a obtenir-lo). Quin turquesa? Farré usa, crec, un Cobalt Turquoise. També va dir que era útil el Neutral Tint, que estic provant. Serveix per, entre d’altres coses, fer les ombres (Ranson les fa amb una mescla de light red i ultramarí, amb la qual cosa ja evites un nou color a la paleta). Com veieu, el tema es mou entre dos pols: un, al qual m’agradaria lligar-me, diu que és millor tenir pocs colors, i aprendre els seus usos i possibilitats i a mesclar-los bé; i l’altre diu que cal una paleta ampla. Si vas, però, provant més colors, pots acabar amb una paleta confusa i ingovernable (al meu baix nivell de coneixements i de pràctica, i d’acord amb les meves expectatives: just passar l’estona). Aquí estic, doncs. De moment, ja he descartat els dos verds que tenia, l’indigo, el sèpia, tot i que aquests dos darrers m’encanten, i l’ocre groc. Tanmateix és vera que els verds no els usava molt i que és millor obtenir-los de mescles. En resum: cal practicar molt, fer moltes de proves i embrutar molt de paper. En aquest aspecte, tenc ara blocs d’A3, que me sembla una dimensió infinita. El gramatge (ai, els preus!) és variat: 225, 280 i 300. Ho són les marques (ai, dic!). Faig proves, i em desespero, francament. Aquesta n’és una. La fotografia és feta quan el paper encara està humit (podeu veure les ondulacions del paper encara moll). El paisatge és inventat (es nota que m’agraden les zones humides?), fet amb pressa només per veure la reacció del paper. M’agrada el llum (el de l’aquarel.la, no el de la fotografia, massa obscur).

Ja m’ha arribat la carta de La Galera, editorial històrica. Vull dir, la carta que em comunica el següent: “Periòdicament procedim a la revisió dels exemplars que hi ha en estoc al nostre magatzem amb la finalitat de poder sanejar les existències. Si trobem títols que tenen un nivell de vendes molt baix, ens veiem obligats a tirar endavant operacions de descatalogació i de destrucció de l’estoc. Malauradament, aquest és el cas de les vostres obres del full adjunt”. Ai, déu! Ai, ai, ai! És la carta que els escriptors més temem (més, fins i tot, que la que ens comunica molt educadament i molt formalment que els nostres textos nous no són aptes per ser publicats). I quines són les obres del full adjunt? Doncs: El raïm del sol i de la lluna (en estoc: 225 exemplars), El secret de la fulla d’alzina (541 exemplars) i Les ales roges (803 exemplars). Què hi farem? Per curiositat, miro la liquidació de drets d’autor de 2017, i s’hi confirma sense remei això del “nivell de vendes molt baix”: cap exemplar venut d’El raïm del sol i de la lluna i d’El secret de la fulla d’alzina, i 46 exemplars venuts de Les ales roges. Durant tot un any. Dades irrefutables. Així que, senyores, senyors: ja m’ha arribat. La carta. Les coses són com són. I ha estat bell, i molt, mentre que ha durat. No puc fer cap altra cosa que estar profundament agraït a La Galera, i a mi mateix, si se’m permet la vanitat. Gràcies a l’editorial per haver confiat amb la meva feina, i pel que fa a mi, gràcies per haver tengut la gran il.lusió i la voluntat suficient per escriure uns llibres que m’han donat moltes, moltes satisfaccions. No puc oblidar, ni voldria fer-ho, que amb El Raïm del sol i de la lluna vaig obtenir el premi Guillem Cifre de Colonya de 1982, i que amb Les ales roges vaig obtenir el Josep Maria Folch i Torres de 1987. I que qualcú de prestigi en el nostre món literari, en haver llegit El secret de la fulla d’alzina em va voler qualificar hiperbòlicament de “Tolkien catalanesc”! Mira per on (afegiu aquí l’emoticona d’èbria hilaritat). Són textos que me permeteren iniciar i consolidar el meu quefer literari. Naturalment, gràcies a qui estava i està encara al meu costat, permetent-me aquestes dedicacions. I gràcies als il.lustradors Francesc M. Infante i Ismael Balanyà. L’editor va ser Francesc Boada, un grandíssim professional. Els propietaris de La Galera, aleshores, eren els Dòria, vertaders pioners de l’edició de literatura infantil i juvenil en llengua catalana. Són noms gairebé històrics. Ha canviat el món editorial: res no en queda, just el nom, d’aquella editorial familiar. Han canviat els gustos literaris, el model de lector, el mercat del llibre, els temes d’interès, l’escriptura, la crítica… Jo mateix he canviat! Tot evoluciona. Què bé haver pogut participar tan positivament en aquella fase de la nostra literatura infantil i juvenil! Estam parlant de llibres editats els anys 1983 (El raïm…), 1985 (El secret...) i 1988 (Les ales roges). Han durat, doncs, 35, 33 i 30 anys respectivament. No és per estar-ne satisfet? No és per donar les gràcies? Els tres llibres han tengut vàries edicions, i suposo que milers d’exemplars venuts al llarg de tants d’anys. Qui pot saber si tendran una nova vida a partir d’ara? En recupero els drets a partir de dia 30 de setembre. Què en faré? No ho sé. Esperar, potser. I esperau vosaltres, perquè encara no he acabat: mil bilions de gràcies als nins i nines que, al seu moment, llegiren aquests llibres (i als seus pares i mares, i als seus mestres)! Creureu que, d’aquests nins i nines, encara me’n trobo -ara ja granats, molts amb trenta anys a les cames i molts amb fills en edat escolar- i em diuen que aquelles lectures infantils els són inoblidables? Puc haver somiat, com a escriptor, una més gran gratificació? Sens dubte, no.

Sobretot, als qui d’una forma o d’una altra rebérem la influència ideològica -molt profitosa, molt més oportuna- de Félix Rodríguez de la Fuente, quan érem joves, adolescents, encara quasi nins. No podem negar el pes específic dels seus pensaments, expressats en programes de ràdio, de televisió i en publicacions diverses, en la formació de la nostra primera consciència conservacionista, en les nostres primeres passes associatives en favor del medi ambient, de les espècies i dels espais naturals. El personatge és singular. Únic. Irrepetible. Félix era un potentíssim comunicador, en un país i en una cultura (la castellana) on generalment l’Acadèmia Científica no accepta bé la divulgació de la Ciència. En Benigno Varillas, que va viure i va poder ser partícep i cronista d’aquells anys, retrata Félix Rodríguez de la Fuente des d’una amplísima documentació. Què interessant la seva peripècia falconera! I les seves contradiccions! En Benigno Varillas (autor i editor alhora) ho fa d’una forma molt completa, i amb una boníssima escriptura, d’un castellà ric, envejable, i dens de pòsit rural, en aquest La estirpe de los libres. Una lectura que recomano molt sincerament. No tant per acceptar sense debat ni reflexió tot el que el bon amic en Benigno Varillas hi inclou, sinó per comprendre millor, des de la mirada d’aquest, la figura de Félix, l’abast de la seva acció, l’interès indubtable de les seves propostes. Les d’en Benigno, relacionades amb la recuperació d’un estil paleolític d’ocupar els espais rurals deixats a l’abandó, són també molt estimulants, amb hipòtesis per explorar… El llibre ens deixa amb alguns interrogants: què hauria passat, si en Félix no hagués mort tan (relativament) jove? Què hauria estat del moviment ecologista? De l’ecologisme més polític? Lectura súper, doncs. Un text vibrant. Conservacionistes: no vos el perdeu! Acabo amb aquesta aquarel.la, feta de fa uns pocs dies. Llàstima que la fotografia tengui poc llum:

Que he abandonat els esketxos o les aquarel.les. Continuo. Poc a poc. Provant. El que passa és que, per mostrar aquestes feines uso l’Instagram, que em sembla el mitjà, la xarxa, més adient. No obstant, i pregant disculpes per la mala qualitat de les fotografies, sempre més fosques del que jo voldria, vet aquí dos petits paisatges (intuïtius) que avui mateix he estampat en els papers:

Però, tot i la peresa, vull fer aquesta entrada i comentar les lectures fetes o encara pendents. Algunes, no totes. Dels nous creadors de les aventures de Corto Maltès, Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero, que segueixen amb fidelitat les pautes del personatge creat per Hugo Pratt, llegesc Equatoria i Bajo el sol de medianoche. Mentretant, en Josep-Francesc Delgado, un dels autors més interessants de la literatura catalana actual, m’envia -i jo el llegesc immediatament amb passió, just havent-lo tret del sobre de Correus- el seu estudi sobre El món de Michael Ende: vida, obra i Antroposofia (Pagès editors), que resulta ser interessantíssim. Permet conèixer millor Ende i la seva obra, les dimensions soterrades en cada text seu, els valors, els alens. I també permet saber més del mateix Josep-Francesc, del seu quefer i de les seves preocupacions literàries. Molt recomanable. Conquista de lo inútil, de Werner Herzog, el director de cinema, ha resultat ser un els millors textos que he llegit aquests darrers anys. El publica, molt bé, Blackie Books, en format butxaca. És un dietari del procés de filmació de Fitzcarraldo. El text és delirant -perquè és la crònica d’un deliri, realment-, riquíssim, potentíssim. Amb igual interés he rellegit les Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh (en edició de Círculo de lectores, que trobo en molt bon estat a la llibreria de segona mà), no exemptes de deliris, també, i no he pogut evitar, novament, la sensació de pena, d’injustícia. Vincent Van Gogh hauria estat un grandíssim escriptor igualment que és un grandíssim artista. Quanta passió en la seva obra pictòrica, i quanta en les seves cartes al germà còmplice! Són admirables les seves reflexions sobre els colors. Van Gogh tenia uns altres ulls, els ulls d’un déu. Andrea Wulf escriu una biografia del viatger i naturalista Alexander Von Humbolt: La invención de la naturaleza (taurus). Humbolt és fascinant. Ho sé, perquè conec de passades lectures part de la seva obra científica i dels seus viatges per Sudamèrica, i espero confirmar-ho amb aquesta lectura. Me deixa el llibre un bon amic: li demano paciència, perquè són moltes de pàgines. I per acabar, penso embarcar-me, en poder, en l’embolic de la física moderna a través de l’obra Historia del tiempo. Del Big Bang a los agujeros negros, de Stephen W. Hawking (Alianza). Espero no perdre’m en els enigmes laberíntics de l’Univers.

No tocar. Ni una sola crítica, en vull sentir. Ho deia Marcel Proust: les lectures de la infantesa han de romandre a banda. Llegir, de nins o d’adolescents, era una altra cosa. D’adults ja no llegim igual. És difícil, ara, que ho facem mossegant-nos el morro inferior, corpresos per l’aventura que ens expliquen els textos… Que ningú no critiqui, doncs, Jules Verne. Que ningú no critiqui que, jo, de temps en temps, necessiti rellegir-lo o llegir-lo. Ara, he trobat en la xarxa una novel.la en la qual potser parla de l’Evolució… El poble aeri, es titula. Deu ser una de les seves darreres obres. He d’assabentar-me’n. No l’he llegit mai, aquest relat de Jules Verne. Això és segur. Ho faré aviat. I això és seguríssim! No sé si ho faré abans o després de llegir aquest interessantíssim recull d’articles i d’estudis sobre l’autor i les seves obres i els seus temes que ha publicat la Universitat de Saragossa: De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra. En qualsevol cas, he de tenir temps. Les falzies ja han partit de Ciutat. Bon viatge!

Ignacio Sánchez-Cuenca ja va demostrar (i posar en evidència) en La desfachatez intelectual la gran buidor argumental de fons dels intel.lectuals de capçalera de la premsa que sosté el règim espanyol de 1978: Vargas Llosa, Savater, Azúa, Muñoz Molina, Cercas, Carreras, Juaristi… Autors (i qualque autora) sens dubte interessants en el seu quefer literari, però, desbocats en tant que aportadors d’opinions a la societat espanyola, com si aquesta existís, uniforme i crèdula. No poden argüir ignorància: és gent informada. Més ben dit: són ignorants de moltes de coses, però no saben reconèixer les seves mancances i es creuen en la possessió de la veritat. Opinen del que sigui. Amb tòpics, generalitzacions, sentències de pare prior, frases fetes… Voluntàriament han renunciat a saber, a voler comprendre, a acceptar que altres tenim altres opinions. En els seus escrits, els arguments ad hominem són freqüents, perquè en general menyspreen tothom que no pensi com ells. Són prepotents. Fa massa anys que dominen el mercat espanyol de les opinions. També a la premsa de Mallorca en tenim: Aguiló, Papell, Huguet (el seu darrer article és una clara apologia del franquisme!)… La seva opinió política val tant com la de qualsevol parroquià d’una taverna o la de qui fa coa al supermercat. Tant com la meva, doncs. Per això el seu vot val tant com el meu. Hom els ha posat fa dècades en una trona privilegiada (El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguàrdia, El Periódico…), perquè pontifiquin i determinin línies ideològiques; s’han esmerçat molt per sostenir l’Espanya bipartidista, borbònica i sempre sobretot anti-nacionalista, quan el nacionalisme a combatre no és el seu, el que ells practiquen, el nacionalisme espanyol. Han sabut substituir intel.ligentment “pàtria” per “constitució” i “democràcia” per “estat de dret” o per “llei”… Dels nacionalismes no espanyols n’han dit burrades impunement. I així ens va. Han fracassat. I ens han fet fracassar com a societat democràtica. Penso des de fa anys que ells són els principals responsables de l’odi anti-català i anti-basc, i de rebot l’anti-espanyol, llargament covat en aquells diaris (i en infinites tertúlies de ràdio i televisió). La seva aversió ha creat una terrible ideologia, resumida en l’agressiu “¡A por ellos!“, que el rei ha avalat amb un discurs infame, i que empeny el jutge-torero Llarena cap el ridícul internacional, que protegeix la caspa política, i la repressió. Són incapaços de fer anques enrera, d’intentar avaluar-se. Espanya no s’equivoca; són els altres: Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Anglaterra, Suïssa…, els que van equivocats. Podrien ajudar un poc a rebaixar tibantors. No ho faran. S’esbucaria tot el seu xiringuito partidista, mediàtic, judicial. La lectura de La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana és un exercici necessari, perquè despulla i tomba el xiringuito nacionalista espanyol martasanxista, pel que fa a l’actitud d’Espanya cap a una bona part del seu poble. La conclusió final de Sánchez-Cuenca és aterridora, però, ja l’hem comentat en altres llocs: els espanyols, si tot és per sotmetre el nacionalisme basc o català, estan disposats a admetre rebaixes molt significatives en la qualitat de la seva democràcia. De la meva. Ho estan fent. I els agrada que així sigui. I aquells intel.lectuals callen com a morts. Ho va dir Lluís Llach al darrer programa FAQS de TV3: el franquisme mai no el va tancar a la presó, la democràcia espanyola actual tanca cantants a la presó. Crec que també vol tancar independentistes. Ni que sigui amb mentides judicials i prevaricacions vàries. O amb noves lleis de prohibició d’ideologies. Tant és: aquells intel.lectuals justificaran qualsevol mesura si es tracta de “salvar la Unidad de España” o per eliminar els que, diuen, “quieren romper España“.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui: