Quina culpa en tenen?

Cap. Cap culpa. Vull dir: les cussetes. No són culpables de res. Aquí les teniu. Na Pipa, peluda, i na Lila, ratera. Una, amb la seva bolla. L’altra, amb la necessitat permanent de ser amb qualcú. Cadascuna amb la seva personalitat. Cap d’elles no és nostra, sinó dels nostres fills, però les dues són a casa i com si ho fossin, nostres. Mereixen una entrada en aquesta pàgina, un reconeixement, perquè són una companyia molt gran (aquesta és la virtut dels cans, heretatge del llop, animals de guarda, de grup, de família) i ens han servit d’entreteniment domèstic i d’excusa també per sortir al carrer uns minuts cada dia durant aquest ja llarguíssim període de confinament. I perquè tenen una grandíssima paciència. De vegades parles amb elles, i és d’agrair la seva atenció ingènua perquè, per si fos poc, mai no discuteixen amb tu… No hem pogut, però, anar amb elles pel camí d’es Correu ni pel tram del GR221 que s’enfila pel camí de Son Moragues ni per la ruta que va des d’Establiments fins a Esporles… A què ve, ara, això? Simplement: faig aquesta anotació, perquè els cans són molt bon col.legues, empàtics, fidels. I perquè convé donar les gràcies de temps en temps. A qui sigui. Recordau allò de “germà aire”, “germà sol”, “germana lluna”… Doncs, això és. Germanes cussetes.