Atticus Finch, l’home bo

Quan varen començar a sortir crítiques i ressenyes del nou llibre de l’autora Harper Lee, Vés i aposta un sentinella, em va caure literalment l’ànima als peus. Tots els crítics i lectors anunciaven una desgràcia literària: Atticus Finch, l’advocat ple de seny i noblesa, pare de la protagonista i narradora (la nina Scout, de nom real Jean Louise) de la preciosa novel.la Matar un rossinyol (la traducció del nom de l’aucell no ha estat mai correcta, per cert) era en realitat un malvat racista, un hipòcrita, un blanc egoísta i recelós, etcètera. Adjunto la portada de la versió que jo vaig llegir de molt jovenet, de Bruguera; una lectura que em va deixar fascinat. Si tenc idealitzat qualque personatge de la literatura (i del cinema, gràcies a l’esplèndida versió que en va fer Robert Mulligan) és Atticus Finch. Tant és així que qualque vegada he arribat a dir que, com a pare o com educador, m’hauria agradat ser com Atticus Finch… Un ideal. Dels pocs que encara em queden. Doncs bé: em semblava, pel que deien esverats crítics i lectors, que l’Atticus Finch de Vés i aposta un sentinella quedava rebaixat a l’alçada d’un vulgar (o no tan vulgar) representant del Sud cultural nordamericà, un conservador amb el cap ple de prejudicis contra els negres i contra el nord… Semblava que l’Atticus de la primera novel.la, més jove, havia esdevingut amb el temps en un vell d’ideologia menyspreable. Tothom deia que el mite Atticus quedava fet malbé definitivament. No és així! De cap de les maneres! Tot el contrari, al meu parer. L’únic que ha fet Atticus Finch, mentre que ha envellit, és comprendre amb lucidesa on viu i amb qui viu, i quin és el seu paper en una comunitat petita i terroritzada perquè sap que pot perdre, la perdrà tanmateix, la identitat (ens agradi o no aquesta identitat). Comprendre i acceptar, això ha fet Atticus, i implicar-se per tractar de què els assumptes que commouen la seva comunitat (ens agradin o no, insistesc) no derivin cap a situacions o mals irreversibles. Potser nosaltres no ho faríem com ell… Llegiu la novel.la. Llegiu-la atentament i obertament. Una sola frase del nou Atticus Finch el reivindica, l’aferma, el redimeix, si és que ha fet alguna cosa mal feta. Jean Louise, adulta i enrabïada, acaba de sentir una gran decepció amb el seu pare per la qual cosa l’ha enviat literalment a porgar fum; Jean Louise li ha entimat a Atticus, amb una cruesa dolorosíssima, amb un immens i desolador desencís: “Ets un vell fill de puta mentider de cua anellada!”. Un Atticus artrític, decadent però sencer, diu a la fi a Jean Louise: “Bé, jo certament esperava que una filla meva es mantingués ferma a l’hora de defensar el que considerava correcte… i que em fes front a mi per començar”. Vet aquí un home bo! Un home just! Un educador envejable! Ha tractat, durant tota la vida, d’ensenyar a la seva filla a saber que és el que és correcte i a defensar-ho aferrissadament, fins i tot si això ha de ser en contra del propi pare. Admirable, Atticus Finch. Intel.ligent, Harper Lee. En aquesta segona novel.la seva, per cert, hi desplega tota la seva seducció intel.lectual un altre gran personatge: Jack Finch, germà d’Atticus i oncle de Jean Louise, també admirable i savi. Quedo tranquil: Atticus Finch és, serà sempre, un home bo.