Quan varen començar a sortir crítiques i ressenyes del nou llibre de l’autora Harper Lee, Vés i aposta un sentinella, em va caure literalment l’ànima als peus. Tots els crítics i lectors anunciaven una desgràcia literària: Atticus Finch, l’advocat ple de seny i noblesa, pare de la protagonista i narradora (la nina Scout, de nom real Jean Louise) de la preciosa novel.la Matar un rossinyol (la traducció del nom de l’aucell no ha estat mai correcta, per cert) era en realitat un malvat racista, un hipòcrita, un blanc egoísta i recelós, etcètera. Adjunto la portada de la versió que jo vaig llegir de molt jovenet, de Bruguera; una lectura que em va deixar fascinat. Si tenc idealitzat qualque personatge de la literatura (i del cinema, gràcies a l’esplèndida versió que en va fer Robert Mulligan) és Atticus Finch. Tant és així que qualque vegada he arribat a dir que, com a pare o com educador, m’hauria agradat ser com Atticus Finch… Un ideal. Dels pocs que encara em queden. Doncs bé: em semblava, pel que deien esverats crítics i lectors, que l’Atticus Finch de Vés i aposta un sentinella quedava rebaixat a l’alçada d’un vulgar (o no tan vulgar) representant del Sud cultural nordamericà, un conservador amb el cap ple de prejudicis contra els negres i contra el nord… Semblava que l’Atticus de la primera novel.la, més jove, havia esdevingut amb el temps en un vell d’ideologia menyspreable. Tothom deia que el mite Atticus quedava fet malbé definitivament. No és així! De cap de les maneres! Tot el contrari, al meu parer. L’únic que ha fet Atticus Finch, mentre que ha envellit, és comprendre amb lucidesa on viu i amb qui viu, i quin és el seu paper en una comunitat petita i terroritzada perquè sap que pot perdre, la perdrà tanmateix, la identitat (ens agradi o no aquesta identitat). Comprendre i acceptar, això ha fet Atticus, i implicar-se per tractar de què els assumptes que commouen la seva comunitat (ens agradin o no, insistesc) no derivin cap a situacions o mals irreversibles. Potser nosaltres no ho faríem com ell… Llegiu la novel.la. Llegiu-la atentament i obertament. Una sola frase del nou Atticus Finch el reivindica, l’aferma, el redimeix, si és que ha fet alguna cosa mal feta. Jean Louise, adulta i enrabïada, acaba de sentir una gran decepció amb el seu pare per la qual cosa l’ha enviat literalment a porgar fum; Jean Louise li ha entimat a Atticus, amb una cruesa dolorosíssima, amb un immens i desolador desencís: “Ets un vell fill de puta mentider de cua anellada!”. Un Atticus artrític, decadent però sencer, diu a la fi a Jean Louise: “Bé, jo certament esperava que una filla meva es mantingués ferma a l’hora de defensar el que considerava correcte… i que em fes front a mi per començar”. Vet aquí un home bo! Un home just! Un educador envejable! Ha tractat, durant tota la vida, d’ensenyar a la seva filla a saber que és el que és correcte i a defensar-ho aferrissadament, fins i tot si això ha de ser en contra del propi pare. Admirable, Atticus Finch. Intel.ligent, Harper Lee. En aquesta segona novel.la seva, per cert, hi desplega tota la seva seducció intel.lectual un altre gran personatge: Jack Finch, germà d’Atticus i oncle de Jean Louise, també admirable i savi. Quedo tranquil: Atticus Finch és, serà sempre, un home bo.
-
Entradas recientes
Archivos
- octubre 2024
- septiembre 2024
- agosto 2024
- julio 2024
- junio 2024
- mayo 2024
- abril 2024
- marzo 2024
- febrero 2024
- enero 2024
- diciembre 2023
- noviembre 2023
- octubre 2023
- septiembre 2023
- agosto 2023
- julio 2023
- junio 2023
- mayo 2023
- abril 2023
- marzo 2023
- febrero 2023
- enero 2023
- diciembre 2022
- noviembre 2022
- octubre 2022
- septiembre 2022
- agosto 2022
- julio 2022
- junio 2022
- mayo 2022
- abril 2022
- marzo 2022
- febrero 2022
- enero 2022
- diciembre 2021
- noviembre 2021
- octubre 2021
- septiembre 2021
- agosto 2021
- julio 2021
- junio 2021
- mayo 2021
- abril 2021
- marzo 2021
- febrero 2021
- enero 2021
- diciembre 2020
- noviembre 2020
- octubre 2020
- septiembre 2020
- agosto 2020
- julio 2020
- junio 2020
- mayo 2020
- abril 2020
- marzo 2020
- febrero 2020
- enero 2020
- diciembre 2019
- noviembre 2019
- octubre 2019
- septiembre 2019
- agosto 2019
- julio 2019
- junio 2019
- mayo 2019
- abril 2019
- marzo 2019
- febrero 2019
- enero 2019
- diciembre 2018
- noviembre 2018
- octubre 2018
- septiembre 2018
- agosto 2018
- julio 2018
- junio 2018
- mayo 2018
- abril 2018
- marzo 2018
- febrero 2018
- enero 2018
- diciembre 2017
- noviembre 2017
- octubre 2017
- septiembre 2017
- agosto 2017
- julio 2017
- junio 2017
- mayo 2017
- abril 2017
- marzo 2017
- febrero 2017
- enero 2017
- diciembre 2016
- noviembre 2016
- octubre 2016
- septiembre 2016
- agosto 2016
- julio 2016
- junio 2016
- mayo 2016
- abril 2016
- marzo 2016
- febrero 2016
- enero 2016
- diciembre 2015
- noviembre 2015
- octubre 2015
- septiembre 2015
- agosto 2015
- julio 2015
- junio 2015
- mayo 2015
- abril 2015
- marzo 2015
- febrero 2015
- enero 2015
- diciembre 2014
- noviembre 2014
- octubre 2014
- septiembre 2014
- agosto 2014
- julio 2014
- junio 2014
- mayo 2014
- abril 2014
- marzo 2014
- febrero 2014
- enero 2014
- diciembre 2013
- noviembre 2013
- octubre 2013
- septiembre 2013
- agosto 2013
- julio 2013
- junio 2013
- mayo 2013
- abril 2013
- marzo 2013
- febrero 2013
- enero 2013
- diciembre 2012
- noviembre 2012
- octubre 2012
- septiembre 2012
- agosto 2012
- junio 2012
- mayo 2012
Meta
Entrades