En la mort de Cristóbal Serra, palmesà

Cristóbal (Tòfol) Serra és singular. Dic “és”. Ha mort fa uns dies. Però, queden els seus escrits indefinibles, producte d’una extranya i profunda saviesa i d’una llibertat literària i intel.lectual quasi ofensiva (en el més bon sentit del concepte). Rellegir-lo, ara, és homenatjar-lo. I significa, també, tornar a caminar per les voreres d’una dimensió desconeguda, cultíssima. Els textos de Cristóbal Serra són de difícil comprensió. Freguen l’ocult, la bellesa extrema, feridora. No tenim escriptors d’aquesta mena, o en tenim molts pocs, en la literatura en llengua catalana. No em plau dir-ho publicament, això. Sí que em plau sostenir la meva admiració per l’escriptura de Serra. Ell es definia com una “sombra que se mezcla con la luz del crepúsculo. Nada más.” Ho escrivia a Tanteos crepusculares, i ho confirmava, maliciós i lúcid, al magnífic documental-entrevista, Péndulo, que realitzà al seu moment Miquel Àngel Abraham.

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario