Un bon llibre, i disculpau-me

Sí, disculpau-me per l’equivocació amb el nom de l’autora. On diu Maria Carme Roca ha de dir, en aquest cas, Maria Mercè Roca. Ho sento molt. Què pensava, jo, quan escrivia la ressenya d’aquest boníssim llibre, tan positivament veterà? I com és que només vaig equivocar-me una vegada, quan el nom surt tres vegades…? Misteris de la ment i de les presses, i de tot plegat. Per sort, com deia Borges, els diaris són un museu de “minúcias efímeras”. Però, l’autora mereix que li demani disculpes, i ho faig apesarat, i alhora convençut que comprendrà l’error i en efecte me’l disculparà. També l’editor haurà de disculpar-me. I a vosaltres vos demano el mateix. Aquí, sovint ens confonen a Miquel Àngel Rayó i a mi… Els dos pedagogs, i els dos treballadors de la cultura i de la docència. No en parlem pus. Surt, avui, doncs, aquesta ressenya d’un de veres bon llibre.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Aniversari

Seixanta-set. 67 anys. És inútil comentar la celeritat amb què el temps passa, perquè encara me veig com aquell nin que als estius es passava hores i hores al porxo del terrat de la casa on vivíem observant el vol de les falzies i llegint novel·les d’aventures. No enyoro aquells anys ni aquell nin ni aquella casa. Enyoro l’esperit amb què el subjecte que jo era aleshores observava els aucells, fascinants, i com els escoltava xisclar al vol, i enyoro l’ànim i les expectatives delicioses amb què aquest subjecte infantil penetrava en les lectures que, per sort, em varen fer lector. No vull mitificar res: jo era un nin molt poruc i innocent, i havent perdut amb el pas del temps la innocència continuo tenint por. Seixanta-set anys, doncs. Massa bé! “Cada passa que facis a la terra ha de ser una pregària” (Charmaine White Face, índia lakota oglagla, 1993). He trobat, entre d’altres, aquesta perla ètica en les pàgines de La saviesa de l’indi americà, una antologia de pensaments de les cultures (o nacions, si voleu) índies nord-americanes elaborada per Joseph Bruchac (Olañeta). M’han regalat avui, precisament i parlant de caminar, els breus assajos clàssics de William Hazlitt i Robert Louis Stevenson sobre Caminar (Nórdica), que ja conec, perquè en tenc una edició de fa anys, i perquè els he usat sovint com a font de notes.  Vull repetir-ne la lectura; el regal me’n dóna l’ocasió i l’oportunitat. El tema m’interessa molt. M’agradaria, dit això, sortir a caminar demà, a muntanya. Fa calor encara, i això és un obstacle que facilita la peresa. I també em deturen obligacions menors domèstiques, que poden ser una altra bona excusa per no sortir… També m’han obsequiat un manga, avui, molt del meu gust: El perro enamorado de las estrellas, de Takashi Murakami (Ponent Món). Estic repassant, aquests dies, la poesia estranya (dir estranya és dir poc) de Leopoldo María Panero, Poesía completa  (2000-2010), a cura de Túa Blesa (Visor), i vull rellegir El factor humano, de John Carlin (Seix Barral). Segur que aprendré molt dels Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines (Club Editor), sempre que aquest mestre no parli d’allò més profund de la gramàtica, apte només per a entesos en aquesta disciplina. Coromines és un dels homes admirables de la nostra cultura. Serà un deure llegir les Cartes d’un condemnat a mort, d’Antoni Ferrer Tramunt (1913-1939), editades per Moll. Llegir-les perquè no se’n perdi la memòria: un deure cívic. Bona part d’aquests llibres els he trobat a la llibreria de segona mà. Amb tanta lectura i amb les aquarel·les i els compromisos, voleu dir-me d’on puc traure temps per escriure si, a més, no en tenc ganes? I si preparàs ja la motxilla? I si abandonàs tanta de verba? I si m’hi posàs d’una vegada?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Entre i entre

Feia dues o tres setmanes que no tocava els pinzells. Entre lectura i lectura, cal trobar temps per practicar paisatges, el tema que per ara més m’interessa de l’aquarel·la. Aquests tres són de despús-ahir i d’ahir.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Tresors en una cova

La llibreria de segona mà que hi ha prop de ca-nostra és com la cova d’Alí Baba -o com sigui que s’hagi d’escriure el nom d’aquest famós lladre de rondalla persa o àrab. És plena de tresors. O de peces valuoses, pedres, tumbagues, camafeus, etcètera, que pots descobrir quan menys t’ho penses quan cerques entre els moltíssims llibres que ja hi ha i que constantment es renoven. De vegades, fins i tot pot semblar que hi ha qualque sintonia estranya entre un llibre o un autor que és al teu pensament durant uns dies i la llibreria. De cop, te’l trobes, el llibre o un llibre de l’autor que pensaves. Tot és atzar, doncs. També la lectura. Necessitava Turguenev i Gogol…, doncs, aquí els teniu: Niuada de gentilhomes i Ànimes mortes, respectivament, i en català (Edicions 62 i La Caixa). I de sobte, allà, en el lloc més inesperat, Friedrich Hölderlin i el seu Hiperió (Libros Hiperión), llibre que recordo haver llegit molt malament fa massa temps. Potser ara tenc l’edat suficient i l’experiència lectora per gaudir-ne. L’he començat, ja, i em felicito. Cert és que la vida de l’autor provoca llàstima. Mr. Holmes és un divertiment enginyós de Mitch Cullin (Roca), un homenatge al detectiu Sherlock Holmes i al seu creador, i recordo amb gust la pel·lícula que se’n va fer fa uns anys. Hi ha abelles. Lady Susan me permet anar completant, a poc a poc, passa a passa, llibre a llibre, la lectura sencera de l’obra de Jane Austen, formidable novel·lista, tota trobada a la llibreria que dic. El color dels meus somnis recull unes converses de Joan Miró amb Georges Raillard (Lleonard Muntaner) i hi esclaten idees magnífiques sobre l’art i els artistes, com per exemple aquesta hipòtesi de la superioritat del pintor sobre el poeta, que puc compartir i entendre: “Cap mot, diu Raillard referint-se a Miró, pot designar allò que té lloc entre aquest racó i la cosa que hi ha enganxada, que vós designareu amb un traç de carbonet” (pàgina 115). Ah, i què me’n dieu d’Emilio Salgari i els seus pirates, Los tigres de Mompracem (Alianza)? Re-lectura d’enyors, que he fet en un no-res, encara amb plaer. Si jo no hagués estat un (altre) apassionat lector infantil de Salgari, no hauria pogut escriure mai la narració El corsari, on cito aquest autor i també Cunqueiro i Odisseu i Pinotxo… Perquè, els meus escrits són plens de referències a altres autors i a altres obres, un aspecte que Marta Luna, generosa, va saber llegir i destacar en la presentació que va fer del meu treball en l’acte d’entrega del premi Aurora Díaz-Plaja, dissabte passat a la Setmana del llibre en català a Barcelona. Amb el premi, honorífic, i que certament m’honora, hi va una ploma preciosa, que usaré amb il·lusió per emplenar els meus quaderns amb no sé ben bé què. Gràcies.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, al Bellver

Un llibre, en efecte, curiós, molt, i interessantíssim, erudit, optimista. Ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Com ja és habitual, demano disculpes per la meva poca traça fotogràfico-digital.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Notícia d’un concurs literari especial

Un bon amic, home preocupat pel benestar de la gent i per la justícia, em demana que informi d’aquesta convocatòria tan especial. Ho faig amb gust. Es tracta d’un concurs literari de microrelats sobre el treball i les seves condicions. El títol general del certamen és El treball decent no és un conte. Us animo a participar-hi.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Gràcies!

De moment, és l’únic que puc expressar amb certa coherència. Temps hi haurà per reflexionar sobre tot plegat. De moment, me limitaré a donar les gràcies i a comunicar-ho a les persones que em sembla se’n poden sentir partícips. Perquè, sens dubte, aquesta és una feina col·lectiva: difondre el gust per la lectura, comentar obres, explicar-ne el plaer que poden transmetre… Gràcies, repetesc! Especialment, perquè hom ha considerat i avaluat positivament la meva feina. La notícia també ha sortit al noticiari d’Ib3 televisió del migdia.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Notícia bomba!!!

I espero que la paraula bomba en aquest titular no em porti problemes amb fiscals paranoides!

Moltíssimes gràcies a l’AELC i al jurat del premi: de tot plegat ja en parlaré en una altra entrada, quan hagi tengut temps de digerir la notícia, i sobretot d’assaborir-la.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Atreviment

M’agrada aquest paisatge, tal vegada producte de la meva memòria de qualque petit moll, de qualque entorn mariner -el barri de Sant Joan, on vaig néixer i passar la meva infància i la meva adolescència? Qui pot saber-ho! M’agrada per l’atreviment que significa per a mi: he sortit, amb aquesta aquarel·la, de la meva zona de confort. M’agrada!

I surto també de la meva zona de confort amb aquest paisatge rural a la manera del grandíssim Aubrey Phillips:

I acabo, avui, amb aquests niguls, amb un cel tempestuós:

Bona nit!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Jo odio

No puc inventar un odi que no sento.

Philippe Lançon, periodista i víctima

En un meu poemari he escrit sincerament: “No sento odi per ningú: què m’he perdut?”. Odio l’odi. Odio odiar. Odio els delictes que l’odi provoca. Però, odio igualment, o més, les actuals inculpacions arbitràries amb aquest supòsit delictiu, amb l’excusa del terrorisme o de l’independentisme o del simple republicanisme o de qualsevol altra índole. Qualsevol opinió que qualcú considera no ortodoxa és susceptible, ara, de ser qualificada de delicte d’odi o d’incitació a l’odi. I arriba la querella, que els fiscals presenten i que els jutges admeten massa fàcilment… Odio aquest ús pervers de la llei i dels seus instruments. I penso que l’esquerra, el progressisme en general no ha de fer-ne ús. És una trampa.

Qui n’estigui lliure, d’odis, que llenci la primera pedra. Odio –ja que hi som- els odis generats des de discursos i principis religiosos o ideològics, culturals, lingüístics o ètnics o de classe o de gènere o del que sigui. Odio el cinisme i la hipocresia. Odio, en l’actual context, el verí d’editorialistes i tertulians, molt especialment de la premsa de la Cort (odiosa certament). La corrupció. La política miserable. L’abús i el menyspreu. La mentida. Els maltractaments. L’agressivitat verbal. El masclisme. La impunitat. La guerra i la injustícia social. L’economia neoliberal, la portin espanyols o la portin catalans o la porti qui sigui. El centralisme. Si la policia treu una família a cops i empentes de ca seva, perquè no es pot pagar una hipoteca, odio la llei que ho permet, el parlament que no la canvia, i l’actitud dels jutges i policies que no s’hi rebel.len. Odio el poder de la banca, de les grans corporacions. Odio les raons d’Estat, que ho permeten tot. Què voleu? He d’abreujar.

Odio que, on visc per pur atzar biològic i històric, i per imperatiu administratiu, hi hagi polítics presos que són presos polítics jutjats per tribunals polítics en causes polítiques, per odioses que hagin estat les seves mentides. Odio, com podeu suposar, els crits “¡A por ellos!” i “¡Que nos dejen actuar!”, tan indiscutiblement farcits d’odi, i per a mi són odioses les actituds tolerants, quan no estimulants, dels comandaments que els han consentit i justificat, del primer i més encimbellat al més baix i casernari. Aquests crits per a mi odiosos els podem trobar cada dia, cada dia!, en articles de la premsa més llegida i influent en l’Estat, i en les xarxes socials. Entenc que hi hagi gent que senti odi pel que jo ara he escrit. És lliure de fer-ho: ja s’ho farà! Amb la institució del delicte d’odi, compte!,  se’ns vol robar, en realitat, la llibertat de sentiments i la llibertat d’expressió dels sentiments, per odiosos que siguin i per ofensiva que ens pugui semblar aquesta expressió. Tenim dret a l’odi. I tenim dret a expressar-lo. No tenim dret, però, a fer res d’allò malèfic, que és ben molt!, que l’odi ens pot impulsar a fer. La nostra obligació és reprimir les accions i les decisions que l’odi causa. La nostra salut emocional i el nostre necessari equilibri mental ens aconsella, amb raó, que el facem fora, l’odi. L’odi, i la ira, no són saludables, sinó execrables. Gran debat!

Procuro ser dialogant. He tractat sempre amb respecte l’adversari, perquè potser té raons –o temors o grans pors o ignoràncies- que no entenc o que no exposa. Intento, i costa molt i no sempre ho aconseguesc!, no respondre amb insults qui m’insulta. L’odi és un sentiment odiós, molt odiós i temible, potentíssim, sempre latent. Tots en tenim rampellades. Som humans i tenim pors i creences errònies o encertades, que el creen. L’odio. L’odio, perquè és un sentiment que em vol llençar al costat fosc de ser-ho, humà. I odio molt més que se m’imposi no sentir-ne, perquè amb això s’intenta la repressió d’altres sentiments meus més nobles. Odio que no se’m permeti expressar-lo, perquè, en el fons, el que es vol és privar-me de llibertats, especialment de la llibertat d’expressió. Intento controlar-lo, l’odi. És la meva obligació. Una obligació que em civilitza. Camino, reflexiono, m’informo, escolto i analitzo arguments, llegesc, escric, faig aquarel.les, sono l’harmònica, estimo els meus i els amics, i respecto els altres… És la meva obligació, insistesc, controlar l’odi, i l’accepto amb gust. Sóc un ciutadà sotmès al deure cívic i al privilegi i al problema de conviure en la diversitat. Sóc un ésser viu que està sotmès a corrents hormonals poderosos. No incito a l’odi i, això no obstant, jo odio totes aquelles coses que inciten el meu odi.

Ma mare, filla d’un molt respectat oficial de la Guàrdia Civil, ensenyà als seus tres fills un dels lemes principals del seu pare: “Odia el delito y compadece al delincuente”. Odia els fets, no qui els fa. Després he sabut que la frase és atribuïda a Concepción Arenal. No odio persones, doncs. No n’he après. Odio fets, discursos, uniformes usats amb prepotència, armes utilitzades per a la repressió, banderes arrogants, ordres i sentències injustes, orgulls patriòtics de pa en fonteta, crits, violències, agressions, actituds, interessos i decisions. Odio, pel que fa al cas i en el temps que vivim, el franquisme, l’odi ideològic local, groller i tosc, encastat a foc en el pensament espanyol i en les institucions espanyoles, esquerra inclosa, i maquillat sota una capa de constitucionalisme: basta veure qui defensa el constitucionalisme espanyol per adonar-nos-en. Fan por. Aquests sí. Ja sabem del que són capaços.

Expressar aquests odis, aquestes dissidències, ni que sigui amb un acudit, una cançó, una piulada, l’assistència a una manifestació, cremant una bandera (un pedaç de colorins!) o una fotografia (un tros de paper tintat), mirar malament (què vol dir, això?), portant un llaç també de colorins, votant simbòlicament o redactant una reflexió personal com la present, són delictes d’incitació a l’odi? Delictes d’odi? Hi ha qui vol que ho siguin. Per controlar el meu sentiment i per controlar el meu pensament, i per privar-me de la llibertat d’expressar-los. Perquè, tenc por ara d’escriure tot això per si qualcú em vol mal entendre. Odio que se’m vulgui fer sentir aquesta por. I odio aquests odis, sí: odis i temors, que feia temps, molt de temps, que no sentia. No obstant això, no renunciaré al dret humà essencial de sentir-los ni al deure cívic i moral de controlar-los.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados