Miquel Rayó

En un dia de cel preciós a ponent, quasi com de foguera, penjo dues aquarel.les més, pràctiques amb cels, niguls, marines, voreres de mar, platges…  Són d’ahir mateix. La més “encesa” és sobre paper Michel, de 300 gr., i DIN A3, l’altra és sobre Bockingford del mateix gramatge i dimensions. Són dos papers molt diferents. Beuen l’aigua de distinta manera. El pinzell hake s’hi esllavissa de distinta manera. Deixa, doncs, un senyal diferent. M’agrada més el primer, que és òbviament més aspre. Però no és d’una gran qualitat. Cal provar les diferents marques i textures. Sé, per exemple, que els papers Canson no m’agraden gens. Els Arches, en canvi, sí m’agraden, i molt (no són econòmics). Vet aquí, doncs, els exercicis d’ahir, amb un marc de l’editor de fotografies del mòbil.

Poca lectura nova prevista per mor d’un excés d’activitats en les darreres setmanes de l’any: reunions, presentacions, compromisos, quefers domèstics… Ja sabeu que jo, de la vida literària o simplement social, en sóc poc amic. Precisament, perquè me lleven temps. O em causen la sensació de què tota aquest tragí divers me’n lleva, de temps. I no obstant, cal que sigui feta. I la faig amb gust. Poca lectura de desembre, dic. Tres llibres nous, de moment, per a aquest mes. El primer és una versió en castellà (trobada en la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra) de l’obra més coneguda de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, Tristes trópicos (Paidós). Fa anys, jo en tenia la versió catalana de Miquel Martí i Pol, crec. De temps en temps retiro llibres de les prestatgeries i els regalo o els dono o els vénc. No m’hi cap tot. En veure aquest llibre en la llibreria vaig pensar que el volia tornar a llegir… Dos euros. Espera torn, doncs, com tants d’altres. He fet dues compres, avui mateix. Novetats que m’atrauen. Un nou text del filòsof Byung-Chul Han, del qual ja n’he esmentat altres potents aportacions al pensament del món d’ara. Es tracta del text Hiperculturalidad (Herder). Sé cert que, com els altres al seu moment, m’interessarà. I no dubto gens que també m’interessarà molt, moltíssim la nova obra de Philip Hoare, del qual ja en conec Leviatán o la ballena i El mar interior. Ara, el nou títol que proposa és El alma del mar, una recerca sobre la mar en la literatura i la cultura (penso). Quan acabi Thackeray, l’envestiré. Mentrestant, vaig fent aquarel.les, emborinat amb els cels i els niguls, les voreres de la mar, les platges, els llums en l’aigua… Aquesta és de fa dos dies. Paper Michel de 300 gr., Din A3, i els colors habituals: ultramarí, siena natural, ombra torrada, siena torrada, gris de Payne, blau de Prússia i un punt de blau ceruli, del qual me’n queda un tubet que he d’acabar, i potser un toquet de roig clar. Tot aplicat, fast and loose, amb el pinzell hake.

Gràcies, Josep Pizà. Massa generós. Ahir, al dbalears.cat, avui, al diari Última Hora:

En aquest enllaç (l’autor és l’amic en Josep Pizà, professor, escriptor i lector). Llegida sembla provinent d’un home sever, possiblement decebut, necessitat de calma. No pot ser, doncs, més sincera. La situació -que s’embolica de dia en dia- no és per tirar coets ni per fer cucaveles.

Un paisatge, diguem-ne, soft:

I un altre, diguem-ne, més hard:

El primer és pintat sobre paper Bockingford de 300 gr., hot pressed, de dimensió DINA3. Hi notareu una rascada lletja o dues. Prové d’haver desferrat amb poca cura la cinta de marca de l’horitzó. Aquest paper no és prou resistent. Me’n queden encara alguns fulls. El segon és pintat sobre paper Michel (de bloc econòmic) de 300 gr., gratellós, i de la mateixa dimensió. Els colors són Windsor&Newton: ocre groc de fons (preferesc el siena natural: faig proves), ombra torrada, ultramarí, blau de Prússia, gris de Payne (excessiu en el segon paisatge: cal anar alerta amb la potència d’aquest color), i un toquet d’alitzarí (quin és, en català, el nom vertader d’aquest vermell?). En ambdós casos, tracto de treballar els cels amb niguls, el llum, els reflexes sobre la mar i les voreres.

Per una fotografia d’un excel.lent fotògraf. Mira per on! Moltes gràcies per proposar-me el canvi!

Al suplement cultural del Diario de Mallorca:

Nota: l’editorial de Veïns és Babulinka, no és Alba. Maleïts follets de les impremtes i dels sistemes informàtics!

La ressenya d’avui al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, i en primera plana. Disculpau els retalls de la còpia, que no sé fer millor:

Com aquest…

La novetat és que a la fi veig publicat aquest meu nou conte breu per a infants jovenets, magníficament il.lustrat pel conegudíssim dibuixant i creador Pere Joan: El niño Polifemo. La decepció és atribuïble a vàries causes sobre les quals no sé fins a quin punt en tenim, els dos autors, la nostra part de responsabilitat. En principi m’hem hagut de fer la versió en castellà, cosa que no ens sap gens de greu (que ningú no en tregui falses i interessades conclusions). El que ens sap greu és que durant els darrers anys cap editorial ha volgut publicar l’original en català. És un producte tan dolent, El nin Polifem? El món editorial és complicat. Gairebé indesxifrable, singular. Contribueix a la decepció el format de la present edició d’Imagine Content. La paginació. Els fulls en negre que obren i tanquen el volum (v0lumet) del llibre. Hi són només per fer cos? En aquest cas, l’editor (on són els bons editors?) ens hauria d’haver comunicat la necessitat de fer més il.lustracions, de redistribuir els textos, etcètera. Ho hauríem fet amb molt de gust… Per si fos poc, la impressió de les imatges no ens sembla precisa; sembla que hom ha usat un document base amb baixa resolució. I a més, la dimensió de les lletres no és la més apta per als infants possibles lectors de la història… No hi ha el nom dels autors en la portada on, sense fer-hi realment cap falta, no hi farien nosa… En fi! Tot i això, benvingut sigui aquest El niño Polifemo, que afegesc a la relació de textos meus publicats. Aprenem dels errors. Espero que així sigui.