Imperativament. Perquè estan passant coses francament decebedores i preocupants, i el que ve no és millor. Assistim, incrèduls i esverats (al menys jo), a la degradació de l’Estat espanyol i de les seves institucions, i a l’escapçament progressiu de la seva democràcia (l’economia espanyola ja fa temps que va de rota batuda). El país continua lligat a toreros, cupletistes i tricornis.
Però, no vull parlar d’això aquí. Els (pocs) lectors d’aquest web no us ho mereixeu (ni teniu per què compartir el que jo hi escric). Vull parlar de què el nostre bon i vell amic Vicenç Sastre inaugura dia 1 de març una mostra de dibuixos i aquarel.les de torres de defensa al Castell de Sant Carles, i vull parlar de les (per ara, poques) lectures previstes per a aquest mes que ve. Tenc, això sí, una llarga llista de llibres per comprar o per demanar en prèstec a la biblioteca. Un altre 
dia l’exposaré. Aigües desprotegides (editat en la preciosa col.lecció de poesia Jardins de Samarcanda de Cafè Central-Eumo) és el darrer poemari d’Antoni Vidal Ferrando, santanyiner fecund. Els pocs poemes que n’he llegit anuncien un gran recull. Antoni Vidal és un dels grans poetes vius de la llengua c
atalana, o sigui del món sencer. Escriu des de fa anys de forma magistral. I el rumb que treballa darrerament -des del deliri o el somni, amb una tendra i compassiva, i de vegades cruel, fantasia esbojarrada- em causa admiració. El segon llibre és tota una altra cosa. La cabra, espècie invasora a les Balears, un títol i un contingut més prosàics. És una obra col.lectiva i de gran interés per a la gestió conservacionista del nostre espai natural més emblemàtic a hores d’ara, la Serra de Tramuntana. En són autors: Eva Moragues, Joan Rita, Josep Antoni Alcover, Oriol Domènech i Joan Mayol (l’edita Lleonard Muntaner). A veure si aconseguim posar fites netes en el debat -ja certament histriònic- sobre què fer definitivament amb la cabra a les muntanyes de Mallorca. Continuo fent aquarel.les, proves de colors, tasts de paper. Aquí en teniu dues, sempre paisatges, sempre platges o costes, marines:
