Parlem de música

He contat a Eón que la meva afecció pel jazz prové d’un disc escoltat mil i una vegades a ca-meva, de nin, quan els meus pares es compraren el primer “tocadiscos”, i els primers “discos”. Vivíem encara al carrer dels Apuntadors. Recordo que n’hi havia un de pasdobles, i un de Txaikovski… Però, a mi els que em cridaren l’atenció i em fascinaren foren aquests dos. En el de Lew Stone, el director d’una popular banda anglesa dels anys trenta, hi ha una versió melosa i desmodada de “Music, Maestro please” que em deixà astorat. En l’altre n’hi ha una de “Limehouse Blues” que m’encantava i que després he escoltat en versions molt més bones, com les que en va fer Django Reinhardt, el guitarrista excel.lent. No puc deixar d’esmentar, d’entre aquelles primeres meves audicions, un “Beautiful Dreamer” del conjunt country “The Rocky Mountains”, el dolç solo d’harmònica del qual vaig aprendre a tocar molt prest. Si a això hi afegesc el primer LP que em vaig comprar, on hi havia un “Tuxedo Junction” que encara ara em sorprén, per comercial que sigui, i dues peces extraordinàries del meu favorit Louis Armstrong…, ja teniu els orígens d’una bona part dels meus gustos musicals. El temps passa, però, alguns records són permanents. El piset d’Apuntadors, els meus pares, la primera música escoltada amb esment…

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.