Formigues i caragols

Vull fer un apunt sobre la sorpresa que he tengut ahir a la presentació del primer llibre de poemes de Bartomeu Bagur: L’abraçada hermafrodita dels caragols (Viena). Bon mestre, persona afable, discreta i fenera, Bagur hi exposa poesies segurament esmolades durant una llarga escriptura, alhora arriscada i tranquil.la. Ahir, Bagur parlà amb serenor en la llibreria Quars de Ciutat. Explicà, per exemple, l’origen i el sentit d’un tan estrany títol. Prové, ens va dir, de la lectura del llibre En un metro de bosque, de David George Haskell. Haskell ens fa a saber des de la contemplació d’un tros de sòl que som vida, que la vivim, que en participam. Els humans, però, amb una càrrega de desconcert potser només suportable des de la compassió que en Tomeu desprèn en la mirada i mostra amb les paraules. Tal vegada ell ja ho intuïa de nin quan mirava a través d’una lupa l’anar i venir atrafegat de les formigues. En fa una bella evocació en el poema Els ravals de la memòria, quan escriu també que “Los tres reinos de la naturaleza son:/ el animal, el vegetal y el mineral./ aquell matí de primavera / vas comprendre que la lliçó/ estranyament no anava escrita/ a la Enciclopèdia Escolar Álvarez/ el nihil obstat del Censor/ sinó en l’ocellet atrapat febril inútilment/ en el colze de la xemeneia/ de l’estufa de llenya que ens portava/ un punt de confort a l’hivern més fred.” Aquí hi ha dòl i desvetllament: viure és inquietant, de vegades. Cal l’esperança, la fermesa, la bondat. Compromès amb l’educació, la cultura i les problemàtiques socials i ambientals, Tomeu Bagur exposa en els seus poemes el que ha destil.lat amb paciència al llarg de molts d’anys de tastar poesia amb companys i companyes d’un tenaç club de lectura. Hi he marcat molts de versos, al seu llibre: “conten que els difunts parlau poc”, “a l’instant que començam a vagarejar/cercam refugi al ventre de la balena”, “derivar mar endins i navegar humanament”, “quan tots ens adonam que l’essència de les coses/és el vol silenciós del voltor a les muntanyes”… De veres, una sorpresa. Coneixia la persona, però no el bon poeta que ocultava.