Memòria d’un esbart de juies

Ahir anàrem en família a intentar veure la colgada dels estornells en el darrer tros que queda de la gran zona humida que hi havia, fa tant de temps!, a sa Porrassa, prop de Magaluf. Aquest darrer tros d’albufera, quina vida futura podrà tenir, enrevoltada de vials ja construïts d’una desaforada urbanització latent? Ahir ens passaren per damunt alguns petits estols d’estornells. Poca cosa i no gens espectacular, i no com desitjàvem. Potser és prest i encara no ha fret massa fred a les regions del nord d’on provénen. Així és l’ornitologia de camp. Just després de pondre’s el sol, un grup d’esplugabous es colgà entre el canyar. També és així, l’ornitologia: aquesta brevíssima observació pagà la pena. Al nostre costat, un fotògraf de natura degué captar amb el seu bon aparell belles imatges del moment. El lloc està concebut com un jardí o com un passeig urbà. Està bé. És una petita reserva, una mostra del que hi havia. S’hi pot sentir o s’hi pot observar el rossinyol bord, el rascló, les butxaquetes, els busquerets, la polla d’aigua, la mèl.lera… Qualque dia, els veïns de la urbanització futura exigiran que les autoritats n’eliminin els moscarts… A sa Porrassa, record haver-hi anat una primera vegada quan jo era encara un pre-adolescent. El meu germà Gaspar hi anava a caçar amb un amic seu de nom Ricard, conegut del barri de Sant Joan. Un dia, doncs, els vaig acompanyar. Aquell espai era ample i solitari. Record especialment que hi vaig veure el meu primer esbart de juies. Volaven enfora, és clar, escalivades i temeroses dels trons de les escopetes… Alguns anys més tard, en una guia de camp, la de Peterson, Mounfort i Hollom, vaig llegir que el vol de les juies és “con frecuencia muy errático, con batir de alas lento y vacilante… Gregario, con frecuencia en enormes bandadas durante el invierno“. És, en efecte, a casa nostra, un aucell d’hivern i gregari. Té una veu característica.